Crònica (Poldu)

Les 6:30h del matí del esperat dia 16 de maig, ens alcem i ens trobem els 3 corredors a la dutxa, es nota que hi ha els nervis a flor de pell, doncs les bromes intenten fer que no es notin tant. Esmorzem, acabem de recollir i cap a Zegama.

Aparquem, anem a fer una volta doncs encara és força d’hora. Ens canviem i comencem a escalfar, volta pel pobla i cap a la línia de sortida. Falten 10’ i comença a ploure, ara?? Ens acostem a la línia de sortida i ENDAVANT!! El Waka marca el ritme a la volta al poble, jo em quedo una miqueta enrere doncs hi ha molta gent, a la sortida del poble i al començar la pujada els agafo i tal i com havíem acordat marco jo el ritme, tot i això en poc veig que ens anem distanciant, em sento còmode i fort així que segueixo amb lo meu. Al sortir del primer avituallament veig que arriba el Sabini. Comença el fang i amb ell les relliscades, busco les zones menys trepitjades.

Estic més o menys sempre rodejat de la mateixa gent, bona senyal, he aconseguit agafar un ritme.

Arribo a Sancti Spiritu, lloc on tenim l’assistència. L’Hugo em segueix amb tot el material que els hi he donat, però tot bé, agafo forces coses al avituallament i segueixo amunt. QUINA ALEGRIA VEURE CARES CONEGUDES!! Començo a notar principis de rampes a les cames, però ben hidratat, què hi farem ara? Una pujada que rellisca molt i on està ple de gent que no deixa d’animar, impressionant!

Una pujada llarga i constant fins arribar al cim d’Aizkorri, trobem neu, roca, boira, comença a baixar la temperatura, però hi ha gent per tot arreu. A pocs metres d’arribar al cims gent a banda i banda, tothom crida AUPA, OSO ONDO, i fins i tot sento AUPA POL!! La pell de gallina, hi ha gent que mira el número de dorsal i busca en un llistat el teu nom, això no té preu! Faig una bona parada al cim, m’hidrato força, menjo i continuo.

Comença la baixada, neu i herba, rellisco un metres fins que aconsegueixo aturar-me amb una roca, però les cames no em volen deixar alçar. Vaig molt lent i comença a passar-me molta gent. Un cop a baix torno a agafar ritme i a prop del Km 30, un malt de ventre molt fort em deixa fora de combat. Els 12 últims Km’s van ser els més lents de la meva vida, parant molt sovint i veient gent i més gent que em passa al davant. Cap al Km 39 sento una veu coneguda darrera meu, em giro i SÍ és en Waka, quina alegria veure’l em diu si vol que pari i li dic que continuï, baixa força bé i amb energia.

Al arribar al asfalt, a falta de 2Km el meu cos ho agraeix, mai ho hauria dit. Troto amb un ritme una mica més elevat que fins al moment, arribo a Zegama i la gent pica les balles de protecció i crida, la pell de gallina!!! Al fons veig la meva gent que m’espera, Em col·loquen la barretina al cap, estelada en mà i ara si que ja puc aturar el crono! Un total de 7h 05’

Només em queda dir que moltes gràcies a tothom, els que corrien a prop meu, els que estàveu a Sancti Spiritu i us vareu mullar de valent, als que des de casa pensàveu i comentàveu com ens anava!! A tots moltes gràcies.

L’any que ve intentarem tornar-hi. Ja sabeu que diu la frase “MÉS I MILLOR!!”

Zegama (Sabini)

Ja sóm aquí, queden 10 minuts per la sortida de la esperada i inesperada Marató Zegama-Aizkorri, ara ja no val pensar, només córrer i arribar en menys de 8 hores a la línia de meta.

Dit i fet, desprès de 7h 43min 39seg creuava la línia de meta…

7hores 43minuts 39segons… quasi ve una jornada laboral corrents; quan la gent em pregunta com va anar la cursa els i dic que molt bé, però que em costa molt explicar-ho perquè és difícil d’assimilar que acabes de participar en una cursa de la Copa del Món i que a sobre l’has acabada!! Se’ns pot qualificar de freakys però… “cada uno con lo suyo”.

Per fi sona la última campanada de l’església de Zegama, i al ritme de la BSO de Pirates del Caribe el “pelotón” es comença a moure, fem la volta al poble per tal de que aquest s’estiri... i cap amunt; la cursa comença a un ritme infernal. Intento seguir al Pol però marca un ritme que no puc seguir i em quedo amb en Waka, (sabia que ell em cuidaria com ningú) agafem un ritme més fluix però constant.

El terreny està molt enfangat però les sensacions són extraordinàriament bones, tant bones que ens plantem al Km 10 en 1h 10min el meu cos s’omple d’una il•lusió i d’una força increïbles alhora que em sorprenc, portem un ritme molt bò, MASSA BÒ!!!

Al cap de 7Km arribo a ARATZ, el primer cim de la cursa, hi ha boira, i comença a fer fred; em poso el paravent i de cop i volta sento la primera rampa a l’Isquiotibial esquerre, m’aturo estiro una miqueta i un metge de la organització em posa reflex i em fa un massatge; la cosa calma una miqueta però dintre el meu cap ja em començo a imaginar el que m’espera... faig els 2Km següents amb els Isquiotibials totalment enrampats, mig coix i amb una gana increïble; es tot baixada i m’avança molta gent, porto 3hores de cursa.

Arribo a Sancti Spiritu pensant només amb l’entrepà de nocilla i els massatges que em faran en Raúl i l’Hugo; o les rampes afluixen, o no podré seguir!!

Així és, endrapo un entrepà i entre mig de molta gent animant i cridant miro la pujada que m’espera, em foto un “xute” de glucosa i sense dir res començo a pujar a un ritme molt i molt lent, queda més de la meitat de la cursa, i la part més dura.

Sorprenentment les rampes afluixen, vaig al davant d’un grup de 5 o 6 persones, totes catalanes...crec que aquí va començar la meva cursa psicològica.

Anem avançant lentament, és una pujada molt forta entre fang, neu i gent que anima –Aupa que ya queda poco- Això ja ho he sentit masses cops penso, no deu quedar tant!!

Sensacions entranyes al arribar al cim d’Aizcorri, queda una mica menys de la meitat de la cursa i teòricament ja em fet el més difícil; no sé si estic animat o desanimat, per una banda ja he pujat fins aquí, però per altre queden 20Km amb tot el cansanci acumulat; més et val no pensar gaire...Reflex.

Baixo una mica i m’informen que em queda un “repechón” fins al punt més alt de la cursa (Aitzurri) i desprès ja es tot baixada; les rampes s’incrementen però arribo a Aitzurri. Reflex.

Començo la baixada amb cert optimisme però amb molta prudència, està ple de fang, neu, roques punxegudes, boira, i tinc els peus congelats!! Al llarg d’aquesta m’avancen 3 o 4 corredors cagant-se en tot; vaig de cul a terra uns quants cops.

Aconsegueixo acabar la baixada, en l’avituallament m’informen que fins al Km 29 es tot pla, desprès queda pujar 1Km i els 12 últims són de baixada.

Dit i fet, de pla quasi no n’hi havia, però després d’unes tandes més de Reflex i una mica d’hidratació em planto en el Km 29.

Aquí comença el meu patiment.

Desprès de caure al riu començo la pujada d’1Km amb 300m de desnivell amb els peus xops i congelats, i amb músculs que no sabia que existien, enrampats.

Quan arribo al Km 30 de seguida m’ofereixen més Reflex (ho devia portat escrit a la cara) i un Iogurt líquid. Em dono ànims a mi mateix i penso que només queden 12Km i a sobre és tot baixada; el que no m’imaginava es que serien els 12Km més durs de tots els 12Km que he corregut al llarg del temps que fa que corro!!!

Començo a baixar i a part de que les rampes ja són constants i pertot arreu, el genoll esquerre em comença a punxar a cada pas que faig. Avanço com puc enmig de molt de fang, intentant no relliscar, cada 30-40 passes em paro per estirar els músculs enrampats.

Arribo a un avituallament i em diuen que “me de prisa que la escoba ya biene” “Pues que bien” penso jo.

He de continuar, queda poc... m’avançen 2 corredors i m’enganxo a ells, els segueixo com puc durant 2Km, no puc més, però estic a l’últim avituallament, em queden 40minuts i 4’5Km (una fita molt assequible en condicions normals).

No penso abandonar, quasi no puc córrer, “si me pilla la escoba” mala sort, però no hauré abandonat.

Sento un corredor que s’acosta per darrere meu, m’he d’enganxar a ell i aguantar fins on pugui; es una noia, sense dir-nos res ens mirem i em poso darrere seu, us prometo que no tinc ni idea d’on vaig treure les forces, només pensava en el cartell de 40Km -si aguanto fins al 40 estic salvat- repetia dins el meu cap... I per fi el veig, KM 40, em desenganxo de la noia, estic exhaust, camino i de cop i volta trepitjo asfalt!!! Mare meva, mai hagués dit que m’alegraria tant de trepitjar asfalt, quina sensació!!! Amb tot això veig el cartell de Km 41, ara sí penso, això ja ho tenim!! Mig caminant mig corrents travesso la carretera que passa per dintre del poble i veig l’església, la gent animant, la Marta, la Núria, l'Aina, l’Hugo en Raúl i en Balú. i l’esperada línia de Meta; l’atravesso caminant amb una sensació de triomf i d’orgull; He aconseguit acabar una de les Maratons de muntanya més dures del món; i això gràcies a tots!!!

Zegama (Waka)

Increïble i inoblidable, són dos conceptes que defineixen l’experiència a Zegama. Crec que intentar definir la Zegama-Aizcorri es impossible, no hi hauria prou paper ni tinta per escriure una article on poguessin aparèixer tots els adjectius que la defineixen, cada corredor/a i/o aficionat/da tenim les nostres anècdotes, records, experiències, sensacions... tot això fa que sigui única.

Des del moment que es travessa Navarra i entrem al nostre estimat País Basc ja és comença a moure’s per l’interior de l’organisme una sensació de por i d’alegria per igual. Tot el que es viu els dies abans, durant i desprès de la cursa queda emmagatzemat a la memòria, tots els moments, absolutament tots...tant els d’eufòria com els de sensacions menys positives (aquelles baixades on no vas prou ràpid, aquella pujada on les cames no paren de patinar, tota la gent cridant el dorsal i donant ànims de manera incondicional...).

Durant la cursa la meva experiència ha anat “in creciendo”, anava a Zegama amb unes molèsties desprès de fer la “Marató de muntanya de la Vall del Congost”, tot i això vaig anar a Zegama amb una únic objectiu, “acabar” el més sencer possible, en tenia prou en entrar dintre de les 8hores que dona l’organització.

Arriba l’hora de la veritat, estem en la zona d’escalfament fent els últims comentaris, mirades i abraçades...a les 9h començarà la edició més dura fins el moment d’aquesta primera prova puntuable per el campionat del món i els Amfibis hi serem presents, queda poc, molt poc, i compartirem el terreny trepitjat pels millors corredors/es del món.

Comença la cursa i al lliscar els peus per l’interior de Zegama les sensacions no poden ser millors, cap molèstia important a l’escalfament, un temps bastant estable i agradable (si el comparem amb els anteriors dies) i un ambient que genera il·lusió i èxtasi, des d’ara fins el final el cos no pot generar sensacions negatives, tant sols ha de pensar acabar en el menys temps possible.

La cursa va avançant i desprès de fer els 10 primers km les sensacions son bones, tant a nivell muscular com psicològic. Gràcies això vaig poder seguir un ritme alegre i còmode, cap barbaritat però em permetia anar avançant i anar fent quilometres.

Durant tota la cursa em vaig sentir molt còmode i vaig poder gaudir de l’experiència, algun principi de rampa generat per el fred de a dalt d’Aizcorri, però tot increïble, tant sols al veure la gent el fred que passa per animar als corredors fa que no puguis parar. Personalment crec que l’estat del terreny em va afavorir, al ser un terreny tècnic i en unes condicions desfavorables per seguir un ritme molt elevat, va fer que el ritme moderat que vaig anar seguint em fes sentir còmode i a l’hora no em “despenjes” en excés de tots els corredors.

Per acabar aquesta crònica vull tornar a les primeres frases de la mateixa, Zegama te molts adjectius, per sort, l’adjectiu “irrepetible” no defineix aquesta competició, de manera que any rere any serà diferent per tothom dels que en prenguin part, esperem que pugui ser irrepetible per nosaltres durant molts anys...

ZEGAMA-AIZKORRI

Ja havia arribat el moment de manera que carreguem els trastets al cotxe i cap al País Basc falta gent. Per motius laborals farem dos dates diferenciades de pujada cap allí, doncs el Waka, l’Aina i en Pol surten el dimecres per poder ser el dijous allí.

Plou i no pas poc, els cims d’Aizkorri tenen neu i la previsió no té massa intenció de millorar, de manera que una miqueta de turisme per la zona i esperar que sigui divendres.

Arriben la resta del grup, Sabini, Marta, Núria, Hugo, Raúl i una companyia un tal animal, també ve en Balú.

Sopar, fem petar la xerrada mentre prenem uns patxarans de la terra per treure els nervis i cap a dormir.

El dissabte, turisme, recollida de dorsals, breafing i aquí ja comença l'acollonimen, doncs ara si que ens acabem de donar compte que això va molt en serio. Sopar al alberg de Segura, preparar les coses i a dormir d’hora. El cert és que els nervis estan ben visibles, doncs un s’alça del llit, l’altre no deixa de donar voltes i més voltes sota els llençols.

Les 6:00am, sona el despertador, una dutxa per despenjar-se i cap a esmorzar. El dia està ben tapat, plou, deixa de ploure, s’obre el cel i es torna a tapa, aquesta serà la tònica que ens acompanyarà al llarg de tot el dia.

Arribem a Zegama, és prou d’hora, doncs volta de reconeixement, salutacions pertinents i ens anem a canviar. 8:30am entrem a la zona de sortida, control de dorsal i xip i cap a esclafar. A falta de 10’ per la sortida comença a ploure, suau però constant.

Les 9:00 en punt, amb el so de les campanades es dona la sortida a la IX edició de la Zegama Maratoia, a partir d’aquest moment només es pot pensar en corre i tornar altre vegada a la plaça de Zegama per tal de passar l’arc de sortida.

Volta al poble per estirar el grup de corredors (un total de 510, els que han pres la sortida), en Waka ens marca un ritme alt per tal de poder agafar una posició bastant avançada, els tres correm en bloc i comença la pujada. Aquí en Pol i l’Alex són els que marquen el ritme. Al arribar al primer avituallament en Pol ja es troba per davant l’Àlex i en Waka ben a prop seu.

El terra està ben moll, molt de fang i les baixades són perilloses, l’ambient és aclaparador doncs sents crits d’ànim des de tots els racons del recorregut, al pas per Outzarte, molta gent, crits i molt de soroll, en algun moments fins i tot costa alça la mirada de la gent que hi ha.

Altre cop amunt fins arribar a Aratz, des d’aquí una baixada que ens portarà a Sancti Spiritu, on ens trobarem els nostres companys, una ració d’ànims i ens demanen si necessitem alguna cosa de roba o menjar, són la nostra assistència particular. A partir d’aquí una pujada molt forta fins al cims d’Aizkorri, recorregut ple de gent on tant sols vas sentint crits de “AUPA, OSO ONDO, VENGA MUY BIEN” i altres paraules de suport. Gairebé al cim, trobes gent molt a prop teu, alguns d’ells criden el teu nom i fins i tots t’empenyen per tal de que puguis pujar amb més comoditat, (aquesta gent estant fets d’una pasta especial, feia fred, plovia, hi havia boira i ens algun punts podies trobar fins i tot neu).

Cim d’Aizkorri, terreny força tècnic, neu al terra i força fred a les mans i peus, avituallament i continuar fins al cim de Aitxuri, cim més alt del País Basc i del recorregut. A partir d’aquí una baixada plena de neu i molt perillosa on es podia veure la gent passant-ho molt malament, caigudes, cops, cremades amb la neu, però toca continuar, doncs tant sols estem a la meitat de la cursa.

Falsos plans, prats i petites pujades que feien força la punyeta, ens encarem a l’última pujada del recorregut fins a Andraitz, uns 300m de desnivell positiu on els Km’s passen factura, a partir d’aquí gairebé tot és baixada, fang, més fang, zones molt relliscoses i segueix la tònica del recorregut, molt de fang.

Arribada a Zegama on encara tot i haver passat 7hores des del inici de la cursa hi ha molt de públic animant fent posar la pell de gallina als atletes que seran FINISHERS de la ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA.

Així doncs en Joan Carles (WAKA) va entrar en un temps de 7h01’11’’

En Pol (POLDU) passava per la meta amb un temps de 7h05’44’’

I l’Alex (SABINI) va aturar el crono en un temps de 7h43’39’’

El què es comentava des de la gent de l’organització i els corredors que l’havien fet altres anys, aquesta ha estat la més dura per les inclemències i l’estat del terreny. Els AMFIBIS ens varem quedar amb un bon gust de boca i ja varem dir que l’any vinent intentaríem tornar repetir la gesta i baixa el crono personal.

Des de l’equip volem agrair a tots els que ens heu seguit, portat la nostra samarreta, acompanyat, truca’t, envia’t missatges de suport i molt especialment els que es van poder acostar fins a Zegama per estar amb nosaltres, el suport moral i l’incondiscionalitat que ens han mostrat no té preu.

En breus anirem penjant una crònica de cada un dels corredors, doncs així podem veure com cadascú va viure la cursa.

Marató de la Vall del Congost

Que poder dir de la primera marató de muntanya que fa un corredor...la paraula que s’hem repeteix en més ocasions es la de “satisfacció”.

La idea de competir en la marató del Vall del congost, una de les considerades com a més dura de tot l’estat espanyol, era el córrer un marató amb duresa per preparar a consciència la marató de Zegama – Aizcorri, la correrem el proper 16 de maig, són dues proves amb la mateixa distancia en km però en un desnivell diferent.

La Vall del congost te més desnivell acumulat que Zegama, de manera que és perfecte per provar quin ritme portar durant el campionat del món i començar a posar a prova el cos per competicions d’aquesta exigència.

Arribava a la cursa sense haver poder descansat gaire físicament, aquest aspecte no em preocupava, així el cos encara el tindria més cansat i podria simular de millor manera la prova tant dura que ens esperava al país basc.

Vaig començar a un ritme agradable on tenia molt clar que en tota baixada i pla correria i en pujades intentaria portar un ritme constant i el més ràpid possible. Durant tot el recorregut ho vaig poder fer.ho així.

Fins el km 30 em va anar tot correctament però a partir del 32 fins el 36 (tot aquest sector era de pujada) les forces em van baixar i el vaig fer molt lent i amb moltes molestes d’esquena. Tot i això una vegada a dalt i desprès de parar en un avituallament tot va canviar, les forces van aparèixer del no res i sabent que tant sols quedaven 8 km i que el temps que portava no era del tot dolent per una competició d’aquest nivell em vaig animar i vaig començar el descens d’una manera continuada i en un ritme no molt elevat però ràpid.

Una vegada al arribar a la meta tots els mals van desaparèixer i la satisfacció que deia al inici va fer.se en tot el cos de manera que tot va desaparèixer fins els 2 dies desprès...es lo que toca.

De 198 participants vaig arribar la posició 114, en un temps de 7 hores i 10 minuts, a 2 hores 20 minuts del guanyador, en la categoria masculina, vaig quedar 109 de 183 corredors.

Cursa de les aixetes

Doncs abans de marxar cap a Zegama, què millor que fer alguna cursa per recordar allò de posar-se un dorsal.

Així doncs el dia 11 d'abril, en Pol es va traslladar fins a la població de Sant feliu del Llobregat per així disputar la IV cursa de les aixetes, bonica cursa de muntanya que amb dos recoreguts (10 i 17Km) comença a agafar renom.

Doncs a les 10h del matí es donava la sortida en bloc de les dos curses que compartien un troç del recorregut, des de principi en Pol va intentar col·locar-se entre els 20 primers, amb un ritme conservador a les pujades.

Les baixades força tècniques van afavorir al nostre company, doncs va ser on va poder guanyar posicións degut que hi havia molts corredors provinent de l'asfalt i això va fer que els AMFIBIS arribessin en 11ens en la classificació general de la IV cursa de les aixetes, amb un total de 17Km i 1000m de desnivell acumulat.

Des d'aquí volem felicitar l'organització per la bona feina feta.

Podeu veure les classificacions, els temps i algunes fotos més a http://geps.santfeliu.net/GEPS/GEPS.html

Salut i Km's