Trail Aneto 2010 (Diana)

Desprès de mil esborranys he decidit fer el definitiu de la meva Crònica a la Marató de l’Aneto.

Ha fet falta algun temps per endreçar les mil percepcions que vaig tenir durant aquelles 10hores i 44 minuts de cursa, durant els moments previs i durant els moments post cursa.

Per moltes raons, vaig arribar amb moltes ganes de competir, amb molts nervis controlats per les ganes que tenia i perquè feia algun temps que per culpa del sobre estrés i cansanci acumulat durant l’any el meu cos patia canvis constants i solia expressar-se en forma de malaltia. Per aquesta raó, em vaig perdre el meu primer triatló, event per el que el havia estat entrenant moltísim. I així vaig arribar al dissabte 30 de juliol: cansadíssima, poc entrenada i encara amb seqüeles d’unes angines que havien destrossat el meu metabolisme però alhora amb unes energies tremendes per morir a l’intent!

Tenia la sort d’anar  molt ben acompanyada, amb gent amb la que dipositava (i encara ho faig) molta confiança i era una raó més per no tirar endarrere, tot i desconèixer les meves reals possibilitats de sortir-ne viva!

No vaig tenir en cap moment la sensació de voler donar mitja volta, cosa que vaig agrair bastant.

A la sortida ens vam posicionar tal com creiem que estaríem tots més agust, les nenes al darrera, per no sentir tant pressing psicològic i els nois al davant, que tenien certs objectius més clars i al tenir més experiència en el tema, també anaven més per feina.

Desprès de 5km aproximadament, tot just desprès de la sortida, a causa d’unes molèsties musculars de la Roser, vam decidir que el crono ens donava prou temps per seguir endavant tot i a un ritme algo més lent del que pensàvem portaríem. Però això, forma part del joc i per sort, tot i alentir-nos molt en el temps total, vam acabar!!

Els nostres objectius llavors van canviar i es va convertir en : tenim tant temps per fer el pas per aquell punt de control, així que el reduirem uns 30 minuts i tenim que passar sobrades. Això va ser de gran ajuda, perquè anàvem animades de veure que en molts casos passàvem per els punts de control molt abans del que ens havíem establert, per tant volia dir que tot i anar caminant, el nostre ritme era l’adequat.

Al ser una ruta lineal, una de les parts més dures va ser cap al final, que ja sabíem on anàvem, sabíem que quedava i el pitjor era veure que cada cop el cansanci ens jugava més en contra de les nostres possibilitats i la ment feia la seva feina més emprenyadora: baixar la moral i les reduir les poques forces que ens quedaven.

Tornar a tenir la possibilitat de tenir al meu costat a la Roser (persona que admiro a molts nivells, amiga i companya des de ja fa uns quants anys i esportista amb una ment molt més forta que la meva) va fer que jo m’animés moltísim a no abandonar en cap moment el que havíem començat, perquè “si ho comencem juntes, ho acabem juntes”. Aquesta frase anava voltant per el meu cap constantment, i més en moments durs com la ultima pujada important abans de donar mitja volta i tornar per el camí ja fet. Aquella pujada va ser la més dura a molts nivells, perquè veiem com els que havíem tingut al nostre costat durant força estona, havien guanyat velocitat i ja tornaven, i nosaltres per raons de pes no hi havia manera d’arribar al maleït punt!

Un altre moment  important i sobretot molt dur a nivell mental i físic, van ser els últims 10km, on ja era de nit, perdíem en molts casos la sensació del temps, la ment anava lenta, ja no hi havia glucosa o sals minerals que ens mantingues animades i vam estar força estona callades i amb certa mala llet. Però jo pensava: “ Eh!! Que estàs acompanyada i amb la Roser! T’imagines això tota sola??” i llavors em concentrava amb el dolor de peus!

Però com en tota bona historia, va arribar el moment en que la confiança regna sobre totes les males vibracions i a pocs kilòmetres de l’arribada ens va donar per cantar, per fer la cabra i per riure, i molt!  Així que la meva primera arribada va estar plena de bons sentiments: satisfacció, autorealització, més admiració que mai per la meva amiga (que portava 42km lluitant contra el seu abductor sense queixar-se en cap moment i el pitjor aguantant-me les 10hores 44 minuts!!) i perquè finalment havia aconseguit plasmar d’alguna manera el meu repte personal: tornar a competir!!!

Ara només queda tornar per millorar marques i plantejar nous objectius per aquest 2011.

Totes les gastroenteritis i descomposicions post competició valen la pena si les curses que vinguin en el futur han de ser tan compensatòries com la meva marató de l’Aneto 2010.

Gràcies a tots aquells que em van guiar, que ens van ajudar, aconsellar (Alex, Natalia, Roger, Enric, Cristina i Pol) i sobretot a l’ànima caritativa que es va deixar enganyar i va estar allà aguantant com una campiona: a tu, Roser!