Nat, vols venir a
fer d’assistència a la trailwalker?
Això és el que em
van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.
No sé fins a quin
punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la
tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és
gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també
orgull i molta satisfacció.
Sort d’en Waka, que
ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un
planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li
va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.
Sort també de
l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet
més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.
I sort, sobretot,
del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules
agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer
d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males
cares,...
D’aquell cap de
setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades, moments, paisatges,... No dic que no hi hagués
moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va
neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar
de nou costa... però es pot fer.
Tot això s’oblida
quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,...
en el meu cas, només va
quedar satisfacció, alegria.
Què us puc dir:
Diana.-
El que vas fer va ser, segurament, un gest que va demostrar el que molts ja
sabíem. Tens una força enorme per fer el que vulguis. Però, a vegades, cal
saber dir prou, i això és intel·ligència.
Pol.-
Ets un gran líder d’aquest equip. Segur que les teves paraules els van ajudar
en molts moments, tot i que, segurament, et vas salvar de ser escanyat en molts
d’altres.
Pau.-
No et coneixia, però després de veure tot el que ets capaç de fer, l’únic que
em surt és dir-te que ets un crac, i que amfibis ha fet un gran fitxatge. Tot i
que no et convidaria a dinar després d’una cursa, no sigui que m’arruïnés!!
Helena.-
Em va deixar admirada la teva fortalesa. Sempre amb bona cara, sempre amb
paraules agradables. La part femenina d’amfibis s’ha vist molt reforçada amb
tu!!
Anar a la
trailwalker m’ha aportat moltes coses. He quedat impressionada del que pot
arribar a moure una causa solidària combinada amb l’afició per l’esport, la
muntanya. Però també m’he adonat que estic molt contenta i orgullosa de formar
part d’un equip que va creixent poc a poc, i que demostra dia a dia que pot
aconseguir tot el que es proposi només posant-t’hi ganes.
Això és el que
hauria de sentir tothom: el primer que cal per aconseguir ser feliç és tenir-ne
ganes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada