Pels camins dels matxos (Pau)

Per segon any consecutiu em disposava a participar en aquesta marxa de resistència de 62 km i 3200 m de desnivell positiu, pertanyent a la Copa Catalana de Caminades de Resistència (de la FEEC). Una cursa molt atractiva pels marxadors i corredors catalans ja que les 400 places disponibles es van acabar en només unes hores.

A les 6:30 h del matí del diumenge estàvem tots a punt a la plaça de la Sardana de Torelló per tal de prendre la sortida. Aquesta era la meva primera cursa llarga de la temporada i me la prenia com un bon entrenament però també estava força motivat ja que l’any passat entre que em vaig perdre i que em va agafar una “pàjara” vaig fer molt més temps del que hauria pogut fer. També tenia una altra motivació extra
 i és que era la meva primera cursa com a amfíbic.

Donen la sortida i comencem a córrer, miro d’anar amb els del davant però amb mesura, que em conec i si em passo després em faltaran forces per acabar. Després del primer control, quan ja portem ½ hora, i al començament de la pujada al Santuari de Bellmunt, s’escapa un corredor que fa l’itinerari curt (Bellmunt+Puigsacalm, sense pujar a Cabrera) que s’emporta al darrera a 2 corredors més que aquests sí, fan l’itinerari complet del Matxos, no em convé seguir-los perquè sé que el corredor que s’escapa és un màquina i si a més fa l’itinerari de 53 km més raó doncs per anar a un altre ritme. Tot i així, em sento bé i jo també faig la meva, m’escapo sol, faig el primer cim, Bellmunt i cap avall altra vegada, vaig bastant ràpid i em trobo un altre corredor, el Xevi, que m’espera perquè no vol anar sol, hi ha poques marques i no es vol perdre (que espavilat), jo tampoc no és que m’ho conegui gaire però passo al davant i anem tirant bastant ràpid, penso que massa però també penso que ja m’ho trobaré després, quan arribem a l’avituallament que hi ha en una borda ens trobem que marxaven els 2 escapats, llavors és quan ens diem que anem massa ràpid. Després d’aquest control ja ve la pujada més llarga i forta que arribarà fins al Puigsacalm, a 1513 m d’altitud, es posa ell al davant i anem tirant més a poc a poc, que encara queda molt i puja fort. A mitja pujada penso que m’està frenant i decideixo tirar sol, a partir d’aquí decideixo anar a per totes, em trobo còmode i penso que si aconsegueixo aguantar el ritme puc fer molt bon temps. Arribo dalt del Puigsacalm, em fitxen el dorsal i em diuen que uns metres més enllà hi ha l’avituallament, vaig tant ficat a la carrera que passo d’avituallar-me i tiro avall el més ràpid que puc. Al cap de poc agafo a un corredor que també feia un dels itineraris curts, el vaig seguint de lluny, en un moment donat veig al terra el dorsal d’un corredor, l’agafo i li faig un crit al corredor del davant per si és seu, em diu que no, és del corredor que va primer i que també fa l’itinerari llarg, decideixo emportar-me’l per donar-li que amb el fart de córrer que s’ha fotut serà una putada per ell que no consti com acabat, fins i tot li marco en la balisa d’un dels controls sorpresa que hi ha repartits pel trajecte que han posat per tal d’evitar que la gent agafi dreceres (cosa que sospiten que ha passat altres anys).

Arribem al Prat de la Vola, control i avituallament clau ja que aquí comença un bucle per pujar a la serra de Cabrera els que facin el recorregut complet del matxos o els que no vulguin pujar a Cabrera poden continuar fins al final, en aquest avituallament fan botifarra i és on hi ha més moviment en tota la cursa. Deixo el dorsal del company que ja el tenien controlat, li donarien quan tornés a passar pel control. Al començament de la pujada m’avança un corredor que va molt fresc, resultarà ser el vencedor, el tio va com si res quan a mi ja em comencen a fallar les forces, aquí va ser on l’any passat em va agafar la “pàjara”, arribo a dalt a Cabrera i ara sí que em prenc el meu temps per avituallar-me bé i reposar un minut. Va, que ara ve una bona baixada, que l’any passat no vaig poder gaudir, hi va haver moments que em vaig estirar al terra i tot. El que no sabia és que aquest any tampoc m’ho passaria gaire bé. Vaig tirant ràpid, en general hi ha poques marques de senyalització del recorregut i a més també he d’estar pendent d’on poso el peus ja que em doblo el turmell amb molta facilitat, és així que començo a menjar-me el cap perquè ja fa estona que no veig cap marca, el camí es veu clar però de senyals dels Matxos ni rastre, vaig baixant pensant que ja en sortirà algun, fins que me n’adono que he agafat un camí que baixa per l’altre costat de la muntanya, penso que és pitjor tornar a pujar i decideixo seguir, el següent control és el Prat de la Vola altra vegada i no crec que tingui problema per trobar-lo, el problema és que quan arribo al peu de la muntanya agafo el mateix camí d’anada en sentit invers, per la qual cosa em començo a creuar amb corredors, els que no em miren estranyats em pregunten si és que es torna pel mateix camí, “no, m’he equivocat” em canso de repetir, fins que arribo altra vegada al control, no se si mentre jo baixava pel meu camí algú m’haurà avançat pel camí correcte, tampoc ho pregunto, decideixo tirar i ja m’ho trobaré. Ara ve el que l’any passat era la darrera pujada, ja que aquest any ens tenen preparada una modificació que per evitar els últims quilòmetres plans de Sant Pere de Torelló fins a Torelló ens fan pujar quasi altra vegada fins a Bellmunt. Aquest tros el faig amb un corredor de Diedre que sembla que ve amb més ritme, fem la pujada junts fins dalt al coll de la Creu de la Salgueda, aquí veig que es prendrà el seu temps per avituallar-se, al mateix temps arriba el Xevi, el corredor que havia conegut en el primer tram de cursa, com que jo ja he begut i menjat suficient decideixo tirar sol. A partir d’aquí i fins el final, uns 16 km, vaig fent sol, amb el cansament que porto i que ja m’he perdut fa poc, hi ha molts moments en que penso que vaig pel camí que no és, aquesta marxa és molt maca, val molt la pena, però crec que una a cosa a millorar són les indicacions, sobretot a les cruïlles, que en molts casos et fan dubtar. Però sense cap pèrdua més vaig tirant i mirant enrere per controlar que no en vingui cap, la darrera pujada forta, el regal d’aquest any, diuen que perquè és la 10a edició, la faig bé, la veritat és que a les pujades és on em trobo més còmode, vaig avançant corredors que fan l’itinerari curt. La baixada i el pla final és on pateixo més, realment m’he quedat sense forces, l’últim tram pla vaig trotant com puc, falten pocs metres i mentrestant vaig fent càbales: dec anar tercer ja que al davant només tinc el que m’ha avançat pujant a Cabrera i el que ha perdut el dorsal que s’havia escapat pujant a Bellmunt. Quan de sobte, com una moto arriba un corredor pel darrera, “fas la curta o la llarga?” li pregunto, “ la llarga”, “collons, si vas sobrat”. El tio veu que vaig una mica apurat, queden pocs metres, només el tros del polígon de Torelló i encara em dona ànims i m’espera per entrar junts a meta, li dic que doni el dorsal ell primer perquè consti com a 3r ja que m’hagués pogut deixar enrere com hagués volgut. Finalment 4t, amb 7h 50 min i tot i el cansament, molt content. És l’hora de dinar així que vaig a un bufet lliure de Vic del Juvany (bo i il·limitat) però estic tan cansat que quasi no puc ni menjar.