7 cims (Víctor)

Per primera vegada vaig decidir participar, juntament amb uns amics en aquesta marxa de resistència pel Penedès de 58km i 2500m de desnivell positiu, pertanyent a la Copa Catalana de Caminades de Resistència (de la FEEC).



El dia 8/05/2011 a les 6:30am els aproximadament 400 participants ens disposàvem a sortir de la plaça de Torrelles de Foix, ens esperava un llarg recorregut amb forces dificultats tècniques, ja que era un terreny força pedregós i amb un desnivell acumulat de 5000m. Durant tot el recorregut, a causa de les fortes pluges caigudes per la zona la nit anterior a la marxa, ens vàrem trobar un terreny molt enfangat, cosa que dificultava el poder avançar amb comoditat ja que dúiem un gruix considerable de fang a la sola de les bambes.


Només començar ja vàrem enfilar el primer dels 7 cims que havíem de coronar anomenat Clapí vell, per arribar-hi teníem per davant 4km amb un primer desnivell positiu de 350m, força interessant per començar escalfar. Al capdamunt del cim hi trobaríem el primer dels 7 controls de la marxa. Tot seguit ens dirigíem al cim de l’Àliga, situat (sense perdre pràcticament alçada) a pocs metres del primer cim. A continuació ens esperaven 15km amb petits desnivells trencacames, fins arribar al primer avituallament sòlid, on calia agafar forces (amb uns fantàstics entrepans de

Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Crònica (Poldu)

Les 6:30h del matí del esperat dia 16 de maig, ens alcem i ens trobem els 3 corredors a la dutxa, es nota que hi ha els nervis a flor de pell, doncs les bromes intenten fer que no es notin tant. Esmorzem, acabem de recollir i cap a Zegama.

Aparquem, anem a fer una volta doncs encara és força d’hora. Ens canviem i comencem a escalfar, volta pel pobla i cap a la línia de sortida. Falten 10’ i comença a ploure, ara?? Ens acostem a la línia de sortida i ENDAVANT!! El Waka marca el ritme a la volta al poble, jo em quedo una miqueta enrere doncs hi ha molta gent, a la sortida del poble i al començar la pujada els agafo i tal i com havíem acordat marco jo el ritme, tot i això en poc veig que ens anem distanciant, em sento còmode i fort així que segueixo amb lo meu. Al sortir del primer avituallament veig que arriba el Sabini. Comença el fang i amb ell les relliscades, busco les zones menys trepitjades.

Estic més o menys sempre rodejat de la mateixa gent, bona senyal, he aconseguit agafar un ritme.

Arribo a Sancti Spiritu, lloc on tenim l’assistència. L’Hugo em segueix amb tot el material que els hi he donat, però tot bé, agafo forces coses al avituallament i segueixo amunt. QUINA ALEGRIA VEURE CARES CONEGUDES!! Començo a notar principis de rampes a les cames, però ben hidratat, què hi farem ara? Una pujada que rellisca molt i on està ple de gent que no deixa d’animar, impressionant!

Una pujada llarga i constant fins arribar al cim d’Aizkorri, trobem neu, roca, boira, comença a baixar la temperatura, però hi ha gent per tot arreu. A pocs metres d’arribar al cims gent a banda i banda, tothom crida AUPA, OSO ONDO, i fins i tot sento AUPA POL!! La pell de gallina, hi ha gent que mira el número de dorsal i busca en un llistat el teu nom, això no té preu! Faig una bona parada al cim, m’hidrato força, menjo i continuo.

Comença la baixada, neu i herba, rellisco un metres fins que aconsegueixo aturar-me amb una roca, però les cames no em volen deixar alçar. Vaig molt lent i comença a passar-me molta gent. Un cop a baix torno a agafar ritme i a prop del Km 30, un malt de ventre molt fort em deixa fora de combat. Els 12 últims Km’s van ser els més lents de la meva vida, parant molt sovint i veient gent i més gent que em passa al davant. Cap al Km 39 sento una veu coneguda darrera meu, em giro i SÍ és en Waka, quina alegria veure’l em diu si vol que pari i li dic que continuï, baixa força bé i amb energia.

Al arribar al asfalt, a falta de 2Km el meu cos ho agraeix, mai ho hauria dit. Troto amb un ritme una mica més elevat que fins al moment, arribo a Zegama i la gent pica les balles de protecció i crida, la pell de gallina!!! Al fons veig la meva gent que m’espera, Em col·loquen la barretina al cap, estelada en mà i ara si que ja puc aturar el crono! Un total de 7h 05’

Només em queda dir que moltes gràcies a tothom, els que corrien a prop meu, els que estàveu a Sancti Spiritu i us vareu mullar de valent, als que des de casa pensàveu i comentàveu com ens anava!! A tots moltes gràcies.

L’any que ve intentarem tornar-hi. Ja sabeu que diu la frase “MÉS I MILLOR!!”

ZEGAMA-AIZKORRI

Ja havia arribat el moment de manera que carreguem els trastets al cotxe i cap al País Basc falta gent. Per motius laborals farem dos dates diferenciades de pujada cap allí, doncs el Waka, l’Aina i en Pol surten el dimecres per poder ser el dijous allí.

Plou i no pas poc, els cims d’Aizkorri tenen neu i la previsió no té massa intenció de millorar, de manera que una miqueta de turisme per la zona i esperar que sigui divendres.

Arriben la resta del grup, Sabini, Marta, Núria, Hugo, Raúl i una companyia un tal animal, també ve en Balú.

Sopar, fem petar la xerrada mentre prenem uns patxarans de la terra per treure els nervis i cap a dormir.

El dissabte, turisme, recollida de dorsals, breafing i aquí ja comença l'acollonimen, doncs ara si que ens acabem de donar compte que això va molt en serio. Sopar al alberg de Segura, preparar les coses i a dormir d’hora. El cert és que els nervis estan ben visibles, doncs un s’alça del llit, l’altre no deixa de donar voltes i més voltes sota els llençols.

Les 6:00am, sona el despertador, una dutxa per despenjar-se i cap a esmorzar. El dia està ben tapat, plou, deixa de ploure, s’obre el cel i es torna a tapa, aquesta serà la tònica que ens acompanyarà al llarg de tot el dia.

Arribem a Zegama, és prou d’hora, doncs volta de reconeixement, salutacions pertinents i ens anem a canviar. 8:30am entrem a la zona de sortida, control de dorsal i xip i cap a esclafar. A falta de 10’ per la sortida comença a ploure, suau però constant.

Les 9:00 en punt, amb el so de les campanades es dona la sortida a la IX edició de la Zegama Maratoia, a partir d’aquest moment només es pot pensar en corre i tornar altre vegada a la plaça de Zegama per tal de passar l’arc de sortida.

Volta al poble per estirar el grup de corredors (un total de 510, els que han pres la sortida), en Waka ens marca un ritme alt per tal de poder agafar una posició bastant avançada, els tres correm en bloc i comença la pujada. Aquí en Pol i l’Alex són els que marquen el ritme. Al arribar al primer avituallament en Pol ja es troba per davant l’Àlex i en Waka ben a prop seu.

El terra està ben moll, molt de fang i les baixades són perilloses, l’ambient és aclaparador doncs sents crits d’ànim des de tots els racons del recorregut, al pas per Outzarte, molta gent, crits i molt de soroll, en algun moments fins i tot costa alça la mirada de la gent que hi ha.

Altre cop amunt fins arribar a Aratz, des d’aquí una baixada que ens portarà a Sancti Spiritu, on ens trobarem els nostres companys, una ració d’ànims i ens demanen si necessitem alguna cosa de roba o menjar, són la nostra assistència particular. A partir d’aquí una pujada molt forta fins al cims d’Aizkorri, recorregut ple de gent on tant sols vas sentint crits de “AUPA, OSO ONDO, VENGA MUY BIEN” i altres paraules de suport. Gairebé al cim, trobes gent molt a prop teu, alguns d’ells criden el teu nom i fins i tots t’empenyen per tal de que puguis pujar amb més comoditat, (aquesta gent estant fets d’una pasta especial, feia fred, plovia, hi havia boira i ens algun punts podies trobar fins i tot neu).

Cim d’Aizkorri, terreny força tècnic, neu al terra i força fred a les mans i peus, avituallament i continuar fins al cim de Aitxuri, cim més alt del País Basc i del recorregut. A partir d’aquí una baixada plena de neu i molt perillosa on es podia veure la gent passant-ho molt malament, caigudes, cops, cremades amb la neu, però toca continuar, doncs tant sols estem a la meitat de la cursa.

Falsos plans, prats i petites pujades que feien força la punyeta, ens encarem a l’última pujada del recorregut fins a Andraitz, uns 300m de desnivell positiu on els Km’s passen factura, a partir d’aquí gairebé tot és baixada, fang, més fang, zones molt relliscoses i segueix la tònica del recorregut, molt de fang.

Arribada a Zegama on encara tot i haver passat 7hores des del inici de la cursa hi ha molt de públic animant fent posar la pell de gallina als atletes que seran FINISHERS de la ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA.

Així doncs en Joan Carles (WAKA) va entrar en un temps de 7h01’11’’

En Pol (POLDU) passava per la meta amb un temps de 7h05’44’’

I l’Alex (SABINI) va aturar el crono en un temps de 7h43’39’’

El què es comentava des de la gent de l’organització i els corredors que l’havien fet altres anys, aquesta ha estat la més dura per les inclemències i l’estat del terreny. Els AMFIBIS ens varem quedar amb un bon gust de boca i ja varem dir que l’any vinent intentaríem tornar repetir la gesta i baixa el crono personal.

Des de l’equip volem agrair a tots els que ens heu seguit, portat la nostra samarreta, acompanyat, truca’t, envia’t missatges de suport i molt especialment els que es van poder acostar fins a Zegama per estar amb nosaltres, el suport moral i l’incondiscionalitat que ens han mostrat no té preu.

En breus anirem penjant una crònica de cada un dels corredors, doncs així podem veure com cadascú va viure la cursa.

AMFIBIS OFEGATS

Tot i la demora...aquí arriba un nou capitol d'AMFIBIS X-TREM.

Tal i com us haviem promes, aquí inicia la crònica de la Núria-Berga. Una cursa de resistència on hi van pendre sortida en Waka i en Pol, però que per condicions climatiques no va ser possible finalitzar-la.

Per tal de que us en podeu fer una idea, ara us narrem el succeït:

Era dissabte 5 de juliol, a les 8 del matí sortim de Cardedeu, esmorzats i molt animats...parada a Berga a buscar el dorsal i pujar a l'autobus, arribada a Ribes, cremallera i cap al Santuari, arribem pocs minuts abans de la sortida, els nervis estan a flor de pell i el cel comença a amaneçar, amb el bon dia que ens haviem llevat...però així és la muntanya!

Saludem al Xavi, Txema, Manu i Iñaki, preparant la Ultra-trail del Mount Blanch i porten molts quilometres a les cames. Foto de rigor, abraçades, encaixades de mans i desitjos de bona sort.

Sortida tranquila doncs em de marcar un a un, la pujada és forta, però ens sentim bé i seguim un bon ritme, ara en Pol estira ara canviem i marca el Waka.

Comencen a caure quatre gotes, però els AMFIBIS estem acostumats...o això ens pensem. De quatre gotes passem a pedres que et freguen les orelles, però nosaltres a ritme...primer habituallament. mengem, tranquils i amunt que no ha estat res, la pluja insisteix i anar aguantant el "xafac", l'altura comença a fer presència i la temperatura comença a baixar, en un moment que deixa de ploure, decidim parar i treure'ns la roba mollada per no anar a pitjor. I aquí arriba el primer espectacle, del fred, no podem moure els dits i feina es nostre per canviar-nos, ens ajudem un al altre i fet, roba seca i seguim amunt, ara són els peus que o responent, rampes i més rampes del fred.

Al començar la baixada sembla que juguem a futbol amb les pedres, el Pol comença a defallir i en Waka com sempre animant, de cop i volta apareixent els nostres amics, Txema, Xavi i Manu, doncs han tingut un petit problema de navegació i s'han despistat, decidim seguir-los durant una estona i això ens ajuda a agafar ritme i temperatura.

Un cop arribats a la collada de Tosses i divisant l'arribada a La Molina...decidim que s'acosta la nit i ens queden encara 60Km per davant, així doncs decidim baixar fins baix a bon ritme i deixar-ho estar per un altre any, el seny ens va guanyar i vem recordar aquella intel·ligent dita "la muntanya i continuarà essent"

Agraïr a la Cristina i l'Enric que ens van acollir i portar fins a buscar el cotxe, donar gracies també a l'Aina pel seu suport moral i logístic. Tots feu AMFIBIS.

Ben aviat us deleitarem amb una altre crònica i us farem un petit resum de properes curses i events espotius.

AMFIBIS X-TREM remullats.

Núria-Berga

Aquest és el nom del nostre proper repte: NÚRIA-QUERALT-BERGA, es tracta de la travessa des del Santuari de Núria fins arribar a Berga, passant per Queralt.

Un total de 94Km i gairebé 9500m de desnivell acumulat, en menys de 24hores.

Els valents que pendran part a aquest repte seràn en Joan Carles "Waka" i en Pol.
La sortida serà a les 15:30 de dissabte dia 4 de juliol i comptem que poden ser un total de unes 15-16 hores si les forces ens acompanyent, la ment ens dona claredat i la meteorologia ens respecta.
Em de tenir molt present que és una travessa que transcorre a força altura i que a les dates que es realitza...la meteorologia és força imprevissible, però una botellada d'estiu no atura a AMFIBIS X-TREM.

Així doncs que comença el compte enrera...només queden 9 dies.

Un dels motius per què participem en aquesta travessa, és perquè la finalització d'aquesta prova ens acostarà una miqueta més a un gran repte que preparem pel setembre del 2010, anomenat Ultra-Trail du Mount-Blanch, algún dia ja us en farem 5centims per tal de que ens comenceu a sentir parlar.

Així doncs us mantindrem informats.

Atentament,

AMFIBIS X-TREM TEAM