The Wild Boar Rogaining a la Llacuna

El passat dissabte dia 26, el Poldu, el Jaume i el Sebas, varem prendre part en la The Wild Boar Rogaining que enguany es va celebrar a la Llacuna i que formava part del Campionat Europeu de Roganing (en la seva modalitat de 24h), no obstant, en aquesta ocasió, els Ambifis varem decidir participar en la modalitat més curta de la cursa, la versió de 6 hores.

La sortida era a les 13h des de la plaça de l’Ajuntament de la Llacuna, a 2/4 d’11 ja érem puntuals a recollir els dorsals i tot seguit tocava la primera cosa important del dia , un bon esmorzar per agafar forces per la jornada que ens esperava.

A 2/4 de 12 i ja preparats amb tota la equipació i el material obligatori, ens presentem a la plaça, on 10 minuts després se’ns entrega el mapa de la cursa i disposem de 20 minuts per a examinar-lo i escollir l’estratègia que seguirem per tal d’aconseguir el màxim de punts possibles en les 6 hores de les que disposem.

Decidim un ordre per a les primers balises i fins a arribar al nucli de Les Cases Noves de Can Pardo, deixant per l’arribada en aquell punt, la decisió de continuar amb una o altra estratègia. Dit i fet, sona la campanada del rellotge de la plaça, marcant la 1 del migdia i donant la sortida, emprenem direcció a la primera de les balises, de moment anem un bon grup de corredors, però poc a poc quedem un grup molt més reduït, que d’entrada hem decidit passar per alt una balisa de 3 punts.

Trobem sense moltes complicacions les tres primeres fites i en aquest moment cometem la presa de decisió més divertida de la jornada, en lloc de seguir per la pista general, decidim agafar un corriol que segons el mapa ens portarà a destí molt més directe, l’error va ser no tenir en compte les desenes d’arbres caiguts arrel de les ventades de fa uns anys, el que provoca que avancem molt més lent de l’esperat, això si, també de forma molt divertida donat que estem davant d’una veritable cursa d’obstacles.

A partir d’aquest punt, i quan portem poc més d’una hora de cursa, el Jaume comença a notar molt de cansament i les cames pesades, cosa que no comenta a la resta de l’equip per no preocupar-los i segueix com pot al Pol i al Sebas.

Dues fites més i arribem a Les Cases Noves de Can Pardo, arribats a aquest punt toca decidir si ens enfilem muntanya amunt per la serra del nostra davant o bé optem per anar a buscar les fites que ens queden més properes a la carretera, tot estalviant desnivell. Finalment optem per la segona alternativa i anem trobant les balises més properes a la carretera. Agafem direcció a la casa de colònies de Berea, i aprofitem la pujada per caminar tranquil·lament i menjar una mica, aquest most sembla que reanima completament al Jaume i l’hi dona les forces per afrontar les més de 3 hores que queden encara de cursa.

 

Continuem a bon ritme, trobant les fites que ens anem marcant com a objectius i sense perdre molt de temps buscant-les, alguns camp a través que ens ajuda a retallar distancies i mica en mica ens anem acostant a la 5a hora de cursa i al poble de la Llacuna.

Arribat aquest moment, parem en un avituallament i ens marquem l’estratègia a seguir la última hora i mitja de cursa, decidim ser ambiciosos i mirar de fer 4 fites més abans de les 6h, tres que ens vindran camí de la Llacuna i una darrera propera al mateix poble, que valorarem un cop allà si fem o no.

Decidim agafar un bon ritme de cursa, segurament el ritme més alt que hem portat en tota la jornada, trobem la fita 60 tot i passar-nos de llarg en el primer moment, continuem corrent a bon ritme i fem també sense molts problemes les dues següents balises, arribant al poble de la llacuna prop de 2/4 de 7 de la tarda.

Toca decidir si ens arrisquem a fer una última fita, pensem que tenim temps i iniciem un camp a través impressionant, que ens porta just al davant de la fita, desfem el mateix camí i ens tornem a plantar al poble de la Llacuna, em fet la darrera fita en poc més de 10 minuts (aquest camp a través que va marcar el Pol, acollonant!) i ara només ens queda arribar a la plaça de l’Ajuntament i donar la cursa per acabada, cosa que fem finalment en 5hores i 40 minuts.

Em passat una gran jornada d’orientació, ens em divertit i em format un molt bon equip ! Finalment i per la nostra sorpresa, acabem en 17a posició d’un total de 98 equips participants, pensem que l’estratègia escollida, la bona elecció de ruta sense perdre’ns en cap moment i sobretot el haver trobat totes les fites que ens hem anat proposant, han estat la clau del que considerem un bon resultat.

En quant a l’organització de la cursa impecable, si no hi ha impediments el proper any repetirem !

Marató pirata Montserrat by Koala's Team

Desprès de MOOOOLT de temps sense escriure, tornem a la carrera. La setmana passa de ens varem reunir una bona colla d'amics per parlar de la temporada 2013 dels AMFIBIS X-TREM, doncs resulta que amb la broma ja han passat 5 anys des de que varem iniciar aquest petit projecte i tornem amb ganes de corre i trescar per les muntanyes, a hores d'ara estem traçant el rumb de la següent temporada, on sembla a ser que hi ha moltes ganes de corre i participar en curses i entrenaments col·lectius que mica en mica us anirem narrant en aquest blog.

Arribant a Can Massana

Per començar aquesta nova temporada, el dissabte  varem llevar-nos molt, d'hora molt d'hora, doncs a les 6:00h sortíem del Bruc per disfrutar de la marató pirata dels Koala's Team.

Jaume, Sebas i Poldu, preparats, pujada fresqueta direcció Sant Jeroni on ens passa tot el fred, arribats al cim, fotografia de rigor, entre la boira i escales avall per arribar al Pla dels ocells i direcció Sant Joan, seguim baixant fins a Collbató, avituallament i cap a les coves de Salnitre, Sant Miquel i avall ràpid cap al Monestir, parada breu, GR i Santa Cecilia, aquí el 2n avituallament, cervezeta de rigor, donut, entrapa de pernil i sortida. Aquí en Jaume ens deixa, doncs una molèstia al genoll i el seny (aquest cop el va fer servir) fa que plegui.

Foto de família de la MPM

En Sebas i en Pol, juntament amb la Suri, que aguanta com una javata, segueixen, ara reduint el ritme, doncs el camí no és fàcil i els quilometres ja comencen a pesar. Desprès de varis tobogans arribem a Can Massana, últim avituallament, aquí ens tenen preparades unes petites i divertides proves, doncs colorete, llavis fúcsies, ulleres triposes i a fer un llançaments de golf i saltar a la "xarranca", quin mal de quàdriceps...cervezeta de rigor, donettes, i cap al Refugi Vicenç Barber, un cop allà ja només quedarà baixar! Ens enganxem amb un grupet i anem fent, al tocar la pista i saber que només ens queden uns metres per arribar a la nostra meta, fa que apretem el pas inconscientment, trote alegre i arribem de nou al Bruc, ara si a disfrutar d'algunes cervezetes mentre parlem amb un i altre i compartim les bones sensacions dels dia! Finalment van ser 7:30h amb parades incloses de punktrail per la muntanya màgica! El cert és que vam disfrutar molt, agrair a tothom que va vetllar perquè no ens faltes de res ens els avituallaments i agrair també el Carles pel bon guiatge i ritme que va portar al grup.

Acte seguit anem cap al Bufet lliure a fer un bon dinar per recuperar forces i tancar aquesta GRAN Marató Pirata de Montserrat del ben parits del KOALA'S TEAM!

Marató-trail Aneto 2011

Falten molts pocs dies per la marató de l'Aneto i encara no estic inscrit, certament aquest any vaig dir que no hi tornaria, però l'any anterior havia abandonat i...ja sabeu què és aquella espineta que et queda clavada!

Així que truco a l'organització i em diuen que cap problema, formalitzo l'inscripció i cap a Benasc falta gent!

Allà hi haurà la Cris, l'Enric, el Joan, el Txema. Uns corren la cursa llarga, altres fan el servei de podologia, alguns corraràn la marató amb mí i alguns altres ajuden a l'organització.

Dissabte matí veiem les sortides i ens anem a preparar. La Cristina està nerviosa, dubte de la seva fortaleza, i jo...des de el maig amb la trailwalker que no faig res!!

Donen la sortida i endavant, el ritme és alt, la gent va molt

Trailwalker (Natàlia assistence)

Nat, vols venir a fer d’assistència a la trailwalker?

Això és el que em van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.

No sé fins a quin punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també orgull i molta satisfacció.

Sort d’en Waka, que ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.

Sort també de l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.

I sort, sobretot, del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males cares,...

D’aquell cap de setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades,  moments, paisatges,... No dic que no hi hagués moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar de nou costa... però es pot fer.

Tot això s’oblida quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,... en el meu cas, només va

Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Trailwalker 2011

Fa molts i molts dies que volta la idea de la participació a la TRAILWALKER, recorre 100Km en equips de 4 persones i 2 assistents. Gairabé 6 mesos des de que en Poldu li va comentar al Waka que aquest any AMFIBIS X-TREM hi assistirien. Així doncs primer de tot busquem l'equip, la Di per una banda, en Poldu per l'altre, en Waka fa l'assistencia amb el Sabini i la Nat. Ostres en falten 2 persones...parlem amb un, amb l'altre...i de cop i volta l'Helena apareix com art de màgia davant del Waka, com sortida del no res...una noia que ve del món del running d'aslfalt, somrient, alegre i molt entusiasme en tot moment...FITXADA! Encara en falta un, en Poldu envia un correu a en Pau i en poques hores ja ha respost que si a TOT!! Guau amb aquesta energia qualsevol s'embarca en aquests "merders".

Segon pas, apuntar-nos, dades personals, paguem incripció i

Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada,

Entrenament Amfibic (Poldu)

Desprès de remenar molt el calendari varem trobar un dia on podiem reunir més corredors!

Així doncs diumenge a les 7:00am direcció a St.Llorenç, café, entrepar i som-hi! Cap a on? Problemes tècnics no ens ha deixat tenir el TRACK, trobem un mapa que ens mostra que tenim un GR que ens porta fins al nostre punt on tenim el segon cotxe, Rellinars, així que ens vestim i cap amunt!
Fa fresqueta i sembla que vol sortir al sol, omès ho sembla doncs vinga boira i fresqueta.
Pujada, una miqueta més de pujada i arribem a dalt, foto de rigor sobre la neu i comencem

1er entrenament AMFIBIC per la TRAILWALKER (Helena)

Mentre la gent normal dorm, uns boixos es desperten un diumenge a les 05:15 per anar a entrenar.

 

Al principi anàvem una mica "lost"perquè no teníem el track descarregat però vam optar pel GR5 que semblava que ens portava de tornada al cotxe.
Al començament molt desnivell, de manera que “andandito” sense pressa però sense pausa, i gaudint del paisatge amb llocs mig gelats, neu i gebre, per allà on passem.

 

Després de 5Km iniciàvem la carrera ja que es va acabar la pujada bèstia del començament!

La veritat que vam anar portant bé el GR5, menys en algún punt que vam tenir que donar la volta, a l'alçada d'una bassa que sembla que ens va despistar una mica.

Vam mantenir gairebé tot el

Rogaining 24h (Sabini)

Una altra cursa, ja hi tornem a ser...tres mesos sense entrenar i en dues setmanes m’apunto a una duatló i a una cursa d’orientació de 24 hores!! Ole tú!! 

Doncs si, sense ser molt concsients d’on ens posavem vam arribar a l’Espluga Calba ben d’hora, recollim els dorsals i anem al bar a esmorzar, fa molt i molt fred i el sol encara no ha sortit del tot. 

Sortim a fora ben abrigats, ens hem de començar a mobilitzar que es va acostant l’hora de la sortida; preparem les motxilles i anem a la zona on podem veure el mapa. Està ple de professionals traçant tot el recorregut que faran, estudiant cada moviment i fins i tot calculant els punts que obtindràn a cada fita!! 

Ens mirem amb en Pol, mirem el mapa i malauradament no ens diu res...intentem posar-nos’hi una mica però entre el fred i aquell fotimer de linies i punts traçem una mica el principi del recorregut i sortim cap a fora a acabar de preparar-ho tot!! 

Arriba l’hora de la sortida, tothom està molt nerviós, sonen les 12 campanades i sortim tots alhora, cada equip cap a la direcció que ell creu que es correcte per anar a buscar la primera fita. 

Estem animats doncs el sol ja ha sortit i encara que segueix fent fred, amb el moviment entrem una mica en calor; per la nostra sorpresa anem trobant les primeres fites, a cada fita pujen les pulsasions i les ganes d’anar per la seguent augmenten. 

Desprès d’aconseguir 5 fites mes o menys fàcils ens endinsem en un bosc molt frondós on és molt difícil caminar, fa fred i comença a fer-se de nit, ens deu quedar 1hora de llum i la fita que estem buscant no la trobem...caminant caminant i per casualitat trobem la fita i decidim baixar pel dret, anar a buscar un parell mes que tenim bastant