Nat, vols venir a
fer d’assistència a la trailwalker?
Això és el que em
van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.
No sé fins a quin
punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la
tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és
gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també
orgull i molta satisfacció.
Sort d’en Waka, que
ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un
planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li
va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.
I sort, sobretot,
del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules
agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer
d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males
cares,...
D’aquell cap de
setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades, moments, paisatges,... No dic que no hi hagués
moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va
neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar
de nou costa... però es pot fer.
Tot això s’oblida
quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,...
en el meu cas, només va