Transgrancanària 24Km Nat

Satisfacció i ganes de més… És el que penso després d’haver completat amb éxit la meva primera cursa de muntanya.

El camí no va ser fácil.

El primer gran repte d’aquesta aventura, agafar l’avió, va ser relativament senzill de superar, tot i el retard acumulat!! El segon, el més important, va comportar molts més nervis i patiment:

“ Dissabte al matí. Em llevo amb l’equip de marató, els nervis no em deixen dormir i decideixo ajudar-los a preparar-se. Omplo bidons d’aigua i preparo entrepans de nutella, així el temps passa ràpid i no penso tant.

Quan tot està llest, em despedeixo amb petons i abraçades, els desitjo molta sort, saben que poden fer-ho, jo n’estic convençuda. Quan em quedo sola a l’habitació començo a rumiar on m’he posat. Recordo qui m’hi va embolicar, però no m’en penedeixo, en tinc ganes i sé que ho puc fer.

Agafem la “guagua” amb el Waka i l’Aina, mentre ell fa amistat amb una corredora, que es convertirà en objectiu a superar més endavant (tot i que això encara no ho sabem), l’Aina i jo intentem tranquilitzar-nos parlant de vanalitats i de com anirà tot.

-          Serà un passeig ja veuràs! A més, fa sol i hem d’anar a la platja.L’objectiu és acabar a les 15:00h, birreta i solet.

La veritat és que un cop a la línia de sortida tot es fa molt gran, la panxa està plena de papallones i el meu estat és d’excitació nerviosa. Però comencem a còrrer i, tot i les pujades, els ànims continuen amunt.

Superat el quilòmetre quatre, comencem a baixar per camins bons per còrrer i en Waka ens hi mig obliga, tot i que ho acceptem sense protestar. El camí es fa fàcil, travessem un bosc d’eucaliptus i allà decidim que si el camí és així de bo no tindrem problemes per acabar.

Entre bromes, rialles, parades per beure i sobretot, per cruspir-me gels!! Van passant els quilòmetres. Arribem al barranc amb molts ànims però tantes pedres desmotiven una mica. Es fa etern, ja no sé on trepitjar per no posar els peus sobre roques que es mouen i me’ls torcen. Només penso en arribar a l’avituallament, un cop allà estic salvada, ja no faltarà res. Però després del barranc ens queda una “pujadeta” per asfalt, preciosa i meravellosa que sempre tindré en la meva memòria. Sort que un cop al km 16, podem parar un moment i menjar alguna cosa. I llavors, una única idea em passa pel cap: ja està! Només queden 9km i són gairebé baixada.

Realment no es fa tant dur com pensava, les cames em fan una mica de mal, sobretot els quadríceps a les baixades, però es pot aguantar. Ah! I el meu humor continua al 100%, però crec que això és cosa dels miraculosos gels (vaig fer un homenatge al “coup de fuet”).

De cop, veig el nostre objectiu; la cúpula de l’auditori i tot es fa més senzill. Intento animar a l’Aina i no pensar en que el peu em fa mal. Fem els últims quilòmetres caminant ràpid, però quan travessem la carretera m’anima tant que ja puc còrrer sense mal. Un cop al passeig, amb tota la gentada animant-nos, correm contentes i arribem a la línia de meta. Quina sensació més agradable, ho recomano a tothom que es vulgui sentir bé amb sí mateix.

El meu objectiu era demostrar-me a mi mateixa que ho podia fer. Evidentment no n’hauria sigut capaç sense tota la gent que em va animar, i sobretot sense el meu equip starter que em va suportar i guiar. MOLTES GRÀCIES nois, sou meravellosos!!!”