Transgrancanària 42Km Roser

La meva segona marató de muntanya i cap a les Canàries!!

Sempre s'aprèn molt  d'una experiència així.

Diguem que els primers 16Km predominava la baixada, això fa que t'acceleris molt més, corriols senzills i divertits, un paisatge preciós, bona temperatura, bona companyia, ànims a tope..."- Diana, això pinta molt millor que la cursa de l'Aneto" pensava jo....vam arribar al poble de Teror, allà es trobava el primer avituallament, com sempre el caliu de la gent animant et dona forces i una peces de fruita i carregar d’aigua també, la Diana la meva mà dreta i esquerre ja em donava presses, (li faig mala cara, carai!! -deixem respirar,..) però acabo cedint si em prometia que parariem a fer l'entrepà de nutella que ens havia preparat la Natàlia amb tant de "carinyu"...
Després de Teror
 (Km16) va canviar el paisatge, ja no eren corriols de baixada sinó pistes de terra més amples i alguna que altre pujada,  la baixada em va carregar molt la musculatura.

Vam arribar a un turó des d'on veiem tot el Litoral, i la meta! La ciutat de La Palma...però faltava més de la meitat per arribar.

La temperatura ja no era tan agradable, feia vent i veiem cortines d'aigua que s'aproximaven, però la companyia continuava sent bona, es va afegir amb nosaltres la Bea, una canària encantadora, a partir d'aquí vam tornar a trobar baixada, primer pista ample després un barranc durillo i llarg.

Vaig portar molt malament la hidratació i l'alimentació, un gran fallo...que comporta conseqüències...cada cop tenia menys forces, però va haver d'arribar aquest punt per  menjar i beure....massa tard.
Faltaven potser 10 Km, la Bea es coneixia el recorregut i em donava ànims dient, "- Ya estamos casi, detrás de está montaña...y otra montaña...y otra.." ja em coneixia jo aquests tipus d'ànims, però la creia, i anava bé!!
Ja quasi arribant, faltava menys d'un Km plovent moltíssim, sensació de fred, esgotament, tristesa, felicitat...la Diana i la Bea  em van animar  a entrar a meta corrent...buff!! Vinga va!! Primera passa corrent i faig caure la Diana amb els meus pals, ella ja va descriure la meva cara en la seva crònica, pobreta...tot hi així sempre somrient es va aixecar i em va  torna animar  a córrer, no m'ho podia creure ,ETS LA MILLOR DI!!! Gràcies infinites, quina energia.

Fins aquí la meva crònica, gràcies a tots els companys d'Amfibis per l'oportunitat de compartir aquesta expeiència amb vosaltres, sou MOLT grans, Pol felicitats i segueix així!!!