Nat, vols venir a
fer d’assistència a la trailwalker?
Això és el que em
van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.
No sé fins a quin
punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la
tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és
gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també
orgull i molta satisfacció.
Sort d’en Waka, que
ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un
planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li
va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.
Sort també de
l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet
més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.
I sort, sobretot,
del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules
agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer
d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males
cares,...
D’aquell cap de
setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades, moments, paisatges,... No dic que no hi hagués
moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va
neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar
de nou costa... però es pot fer.
Tot això s’oblida
quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,...
en el meu cas, només va
