Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven
encara força vergonyosos! Però per alguna raó van descobrir que algo em passava i els hi vaig haver de dir que em semblava que tenia una butllofa al peu, així treien ferro a l’assumpte, i desprès de varies mirades assassines em van obligar a treure’m la bamba i posar-me un compeed. Quan la van veure ja van posar cares de preocupació! A la poca estona molestava moltísim més que abans i tot i no voler aturar més vaig aguantar tant com vaig poder; però era horrible i els hi vaig haver de demanar que paréssim a solucionar el problema. Llavors vam descobrir que la nostra enemiga s’havia multiplicat en dos, que el compeed era caducat (terme que no sabia que podia existir en la vida d’un Compeed) i que al desenganxar-se havia fet tant fregament contra la pell que havia tornat a irritar la zona. Així que tota la part del taló a carn viva! I no havíem arribat ni al primer avituallament!Fins al tercer, el del Figaró, no trobaríem la nostra primera assistència, així que els primers 28.7km van ser algo durs intentant aguantar el ritme i no patir massa amb el dolor dels peus, quedava encara tant lluny la meta que constantment em preguntava si anava a poder.

Arribem al Figaró i el nostre equip d’assistència, que cal dir que eren un 15 sobre 10 en la feina que van fer, tenien: les bambes preparades, els mitjons secs, entrepans de Nocilla, els millors somriures del món, els ànims al màxim i totes les energies per fer-me oblidar el dolor que patia constantment! Així que compeed nous als peus, “subidon”, ànims i amb la panxa plena a les 13h ens posàvem camí cap a Sant Feliu de Codines. Mentrestant en Waka, la Nat i el Sabini van avisar al meu salvador, que des de dissabte és Sant Enric Violan, el nostre podòleg, que tant punt vam arribar em va mirar amb cara de pena i em va dir: aviam que tenim als peus!! Quan em va treure els mitjons, ja no quedava vida dels compeed, i tenia noves amigues als peus! Ja portava una suma de 4 als talons, dos als “Juanetes” i altres petites a les puntes dels dits. Em va fer plorar com una nena petita quan me les va desinfectar, perquè allò ja no eren butllofes eren ferides en carn viva...

Un cop enllestit el tema dels peus, uns macarronets amb tonyina i tomàquet i a tope!Propera parada Sant Llorenç Savall! Allà l’únic consol era saber que tornaria a tenir servei de podologia, perquè a la poca estona tota l’obra d’art de l’Enric havia desaparegut... la suor dels peus havien desenganxat un cop més els compeed! Llàstima que per aleshores això ja no era el meu problema més greu, ara en tenia d’altres: al recolzar malament els peus per no sentir el dolor de les butllofes fregant contínuament les bambes, vaig carregar més sobre la cama esquerra i el Psoes es va carregar terriblement, amb la qual cosa no podia aixecar la cama, això suposava que en les pujades ho patia força perquè havia de fer un sobreesforç per poder seguir el ritme. I la part del darrera del genoll (el popliti) es va sobrecarregar, inflant-se per enveja (prefereixo agafar-m’ho amb bon humor) i llavors tampoc podia doblegar ni fer una bona extensió de la cama dreta. Total: que estava feta un drap! Però jo pensava seguir allà! A més tenia a tots que em cuidaven i em portaven amb coto fluixos i com els hi anava a dir jo que em feia mal res, si em cuidaven tant i tant bé?
L’Helena em regalava cada dos per tres un dels seus millors somriures i em deia: tia! Som unes màquines! El Pau contínuament anava dient el bon ritme que portàvem i s’esforçava per animar-me i em deia: “que Diana, trotem una miqueta?” i quan parava perquè no podia més, m’animaven a seguir a bon ritme a peu. En Pol simplement era el meu sherpa! Tot i que ell feia broma i els hi deia a tots que jo era la que el treia a passejar! Em portava lligada amb una goma elàstica a la cintura perquè en els moments en que perdia les forces i no podia amb la meva ànima, em donava aquella petita empenta que et fa seguir! I l’assistència em preparava tes, em treia les bambes amb tota la cura del món, m’agafava de la mà quan em curaven els peus, m’eixugaven mentalment les llàgrimes que no sortien i em feien les abraçades més maques del món! Com podia jo abandonar??

Però desprès de Sant Llorenç Savall, ja era de nit, va començar a ploure i un tram de 8km es va convertir en el més dur de tota la cursa. Aquest tram començava amb un pla un pel inclinat (que no hagués estat tant dur si jo no hagués anat tan cansada) i seguia amb uns 2km de pujada! Un pujada maleïda, estreta, que relliscava, que no em deixa seguir el ritme del Pol i que el meu orgull no volia reconèixer que era massa per mi. No tenia alè per parlar, tenia un nus a la gola d’angoixa constant, tenia la musculatura de l’esquena tan contracturada que entre allò i l’ofec normal de pujada no podia ni respirar, però estava tant cansada que no podia ni cridar, ni plorar, ni parlar.... Però llavors van venir els dos moments que recordo amb més intensitat: el primer era tot just al principi de la pujada on el Pau anava dient que el que a ell només li mancava en aquesta cursa,  era un moment EPIC! Llavors els deus de l’Olimp el van escoltar i la gran turmenta va començar a caure sense pietat! TOMA MOMENT ÈPIC! Tant de bo l’hagués pogut gaudir, però jo feia força estona que nomes veia pedres al terra, no tenia noció del temps, només sabia que anava lligada al Pol al que no tenia ganes de matar i que si relliscava o no pujava al ritme anava a tirar d’ell. Jo pretenia que la goma fos un incentiu psicològic però no real. I en aquell precís moment em vaig bloquejar! No podia més! Tenia ganes de seure a terra, plorar, patalejar, cridar, engegar a tothom a pastar fang, inclús sommiava trobar un imaginari ascensor que ens portes fins al maleït coll al que havíem d’arribar... i de cop i volta va venir el segon moment: el Pol amb tota la seva bona fe es gira i em diu: “et faré una foto perquè la Marta vegi al Twitter que Wonderwoman també pateix” i de cop amb la càmera a la mà, em fa una foto amb la Blackberry. Hi tant que patia, però potser vaig errar de no dir-ho en veu alta! Si ho hagués fet potser no s'haguessin esgotat les meves ultimes energies! O potser ja feia força estona que tirava de la reserva, innocent de mi. Òbviament la meva cara de psicokiller és un poema... però aquella foto no es va publicar mai, perquè no teníem cobertura i per que a més la turmenta va començar a ser més força encara. Raó de més per agafar les meves ultimes forces i pujar fins al final d’aquella odissea. Arribem per fi a la part superior de la pujada, seguim mig planejant i agafem un camí mig asfaltat de baixada que ens porta fins al avituallament 6: Coll d’Estenalles i el Km 70,5. Allà el Pau ens diu que ha de fer un tram trotant fins l’avituallament perquè està agafant força fred i l’Helena i el Pol comencen a accelerar força el seu pas, obligant-me a mi a fer-ho també! I us juro que no podia més! Em sentia amb el cap molt lluny d’allà: veia la situació com si no hi fos la realitat, com si estigues molt lluny... tenia ganes de vomitar, sentia tot el meu cos extremadament moll i regalimant, els Quads i les perneres fregaven i em feien força mal, però no tenia nassos a dir que baixéssim el ritme, perquè l’aigua que queia era realment freda i sabia que els matava si els hi demanava i també sabia que el Pol no m’anava a deixar caminar sola i moribunda, perquè ves a saber si hagués arribat...

Fitxem, anem fins la furgo i sense més històries deixo anar la bomba: “No puc més!! Necessito parar aquí!! Abandono!!” I llavors per fi va semblar que el nus al coll es desfeia i sortien les primeres llàgrimes. Em sentia taaaant infinitament decebuda! Em sentia que els hi fallava, però també sabia que no em quedaven més forces per seguir endavant i que era inútil pensar que podria, perquè allò els faria endarrerir i jo volia que arribessin aproximadament en 20 hores com havíem dit i era totalment conscient que amb mi a l’equip no podria ser! Tots em van intentar animar tant com van poder, però jo tenia el cap a un altre lloc. Finalment es van canviar la roba molla i van fer els següents 8km amb el Waka marcant-los el ritme! Per quan nosaltres amb la furgo vam arribar a Muga va venir la meva revelació a la cursa: “Diana, no tornaràs a fer això mai més sense entrenar-te adequadament! No has estat mai al seu nivell i segur que podrien haver anat molt més ràpid sense tu...” i de cop vaig sentir com el món es venia a sobre i en obrir amb desesperació la porta de la furgo va sortir tot allò que tenia l’estomac: l’ aigua, el kitkat, i els últims anacards de Sant Llorenç.
La resta del camí fins la meta els hi deixo a ells perquè us ho expliquin, jo vaig estar tirada al seient del darrera de la furgo intentant no sentir dolor, intentant no plorar més i tapada amb el sac de dormir i el plomes per escalfar-me els ossos!
L’única cosa que puc dir es que desprès d’aquella nit horrible va arribar la llum del sol, vam arribar a Monistrol de Montserrat, em vaig aguantar tant com vaig poder de peu fins que van arribar els 3 magnífics acompanyats del Waka i ens vam agafar de les mans. De cop una energia que encara no se d’on va sortir, em va deixar trotar amb tots 6 agafats i vam creuar la meta!! I només allà, per uns segons vaig sentir que encara que només havia pogut corre 70km, ells hem van fer sentir com si hagués estat els 100km!!
Només em queda donar les gràcies a tots els que veu creure en això: els que veu estar assistint fent la millor feina del món (Waka, Alex i Nat només us podré tornar les gràcies fent el mateix per vosaltres algun dia), als 3 meravellosos companys d’equip (Pol, Helena i Pau: per fer-me sentir FORTA en tot moment!), als que no veu venir però veu invertir temps, ganes i fins i tot diners en aquesta meravellosa causa, com és: apropar a la gent que no té la sort de viure aprop d’un simple pou d’aigua!, a l’Enric per fer una meravellosa feina amb els meus peus, a els que estan a km de distància i no es perdien ni un moviment del Twitter ni del Facebook, i a l’organització de la cursa perquè si més no, nosaltres vam tenir la sort de trobar gent fantàstica!

Li dedico aquesta cursa a la meva germana Amis, que viu animant-me dia a dia, que va estar connectada i patint fins força tard dissabte per saber com estàvem, perquè no hi ha moviment dels Amfibis que es perdi i perquè és una germana Fan excepcional! Gràcies per els teus consells SISTER! Vaig gaudir de la cursa tant com vaig poder, tal com em vas recomanar!

Ara que ja fa unes hores que tot ha acabat i que veig les coses amb perspectiva, que tinc agulletes, que les butllofes i les ferides a l’entrecuix em recorden notablement l’esforç patit aquest cap de setmana, em penso que tot i haver abandonat (cosa que no em pot ferir més l’orgull) aquesta és la meva 3era cursa oficial i passar dels 42km al 70km és força fort. Hi ha gent que triga anys! Els meus companys tenien tots notables anys d’entreno i curses a les seves esquenes en diverses categories i potser seria absurd i demostraria poc respecte si em volgués comparar amb ells. Un dia algú em va dir que qualsevol esportista no es podia considerar un de bo si mai trobava el seu límit i abandonava en alguna cursa... potser tot passa per alguna raó!

Jo em quedo amb la consciencia ben tranquil·la, en saber que no vaig abandonar a la primera de canvi, que vaig lluitar com una lleona per no fallar a l’equip i que desgraciadament vaig haver de trobar el meu sostre, un sostre que sense cap mena de dubte em vaig posar jo mateixa al no entrenar tant com la causa es mereixia. Però això com de costum és una lliçó més que toca aprendre.