Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Rogaining 24h (Poldu)

Divendres vespre, quedo amb l'Alex a Barcelona i anem cap a dormir a Sant Quintí.

Ja dintre del llit els dos estem super nerviosos i xerra que xerraràs fins que decidim que pel nostre bé haviem de dormir, nit extranya i mogudeta, els nervís....

Les 6:00 am sona el despertador, esmorzar,li comento al Sabini que no em trobo massa bé, em poso el termometre i...sorpresa!! 37'8ºC Au doncs unes drogues per baixar aquest tema i carretera i manta (fot un fred....) 

Arribem a l'Espluga Calba a les 8:15h am, saludem al Joan, Marc, Abel, estàn acabant de preparar tot el tema de la sortida. Recollim dorsal i preparem una miqueta el material i la bossa per la nit!

Esmorzem per segona vegada, aquest cop, un bon entrepar! Seguim saludant gent, i sorpresa entra

Anar-hi anant!

Doncs ja veieu que els AMFIBIS X-TREM estem de tornada i venim molt embalats! Així doncs us fem un petit resum dels propers 3 mesos!

Per iniciar l'any l'Àlex i en Pol assistiràn a la wild boar rogaining modalitat 24h! Que què és aixó? Doncs us en fem 5cèntims. Temps màxim 24h, amb un espai per descansar, un mapa i MOLTES balises a recollir, així que intentar de trobar el màxim de fites possibles!! Realment tant en Sabini com en Poldu estàn molt