Marató-trail Aneto 2011

Falten molts pocs dies per la marató de l'Aneto i encara no estic inscrit, certament aquest any vaig dir que no hi tornaria, però l'any anterior havia abandonat i...ja sabeu què és aquella espineta que et queda clavada!

Així que truco a l'organització i em diuen que cap problema, formalitzo l'inscripció i cap a Benasc falta gent!

Allà hi haurà la Cris, l'Enric, el Joan, el Txema. Uns corren la cursa llarga, altres fan el servei de podologia, alguns corraràn la marató amb mí i alguns altres ajuden a l'organització.

Dissabte matí veiem les sortides i ens anem a preparar. La Cristina està nerviosa, dubte de la seva fortaleza, i jo...des de el maig amb la trailwalker que no faig res!!

Donen la sortida i endavant, el ritme és alt, la gent va molt

Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Trailwalker 2011

Fa molts i molts dies que volta la idea de la participació a la TRAILWALKER, recorre 100Km en equips de 4 persones i 2 assistents. Gairabé 6 mesos des de que en Poldu li va comentar al Waka que aquest any AMFIBIS X-TREM hi assistirien. Així doncs primer de tot busquem l'equip, la Di per una banda, en Poldu per l'altre, en Waka fa l'assistencia amb el Sabini i la Nat. Ostres en falten 2 persones...parlem amb un, amb l'altre...i de cop i volta l'Helena apareix com art de màgia davant del Waka, com sortida del no res...una noia que ve del món del running d'aslfalt, somrient, alegre i molt entusiasme en tot moment...FITXADA! Encara en falta un, en Poldu envia un correu a en Pau i en poques hores ja ha respost que si a TOT!! Guau amb aquesta energia qualsevol s'embarca en aquests "merders".

Segon pas, apuntar-nos, dades personals, paguem incripció i

Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada,

Entrenament Amfibic (Poldu)

Desprès de remenar molt el calendari varem trobar un dia on podiem reunir més corredors!

Així doncs diumenge a les 7:00am direcció a St.Llorenç, café, entrepar i som-hi! Cap a on? Problemes tècnics no ens ha deixat tenir el TRACK, trobem un mapa que ens mostra que tenim un GR que ens porta fins al nostre punt on tenim el segon cotxe, Rellinars, així que ens vestim i cap amunt!
Fa fresqueta i sembla que vol sortir al sol, omès ho sembla doncs vinga boira i fresqueta.
Pujada, una miqueta més de pujada i arribem a dalt, foto de rigor sobre la neu i comencem

1er entrenament AMFIBIC per la TRAILWALKER (Helena)

Mentre la gent normal dorm, uns boixos es desperten un diumenge a les 05:15 per anar a entrenar.

 

Al principi anàvem una mica "lost"perquè no teníem el track descarregat però vam optar pel GR5 que semblava que ens portava de tornada al cotxe.
Al començament molt desnivell, de manera que “andandito” sense pressa però sense pausa, i gaudint del paisatge amb llocs mig gelats, neu i gebre, per allà on passem.

 

Després de 5Km iniciàvem la carrera ja que es va acabar la pujada bèstia del començament!

La veritat que vam anar portant bé el GR5, menys en algún punt que vam tenir que donar la volta, a l'alçada d'una bassa que sembla que ens va despistar una mica.

Vam mantenir gairebé tot el

Duatló de Mataró (Poldu)

Doncs desprès d'uns dies de reflexió i tornada a la normalitat, aquí la meva crònica d'aquesta duatló de Mataró.

Diumenge les 6:00am sona el despertador i cap a Barcelona a buscar l'Àlex, les coses ja estàn dintre del cotxe des de el dia abans, per allò de "no deixar-se res", però sempre hi ha aquell dubte!! Agafo l'Àlex i seguim el nostre camí, arribats a Mataró recollim dorsal i comencem a preparar el material, les bicis, les sabates, casc, armilla "vols dir que farà falta??" fa un dia radiant i el sol ja comença a escalfar per sobre l'horitzó.

Amb tot el temps que teniem i per variar ja comencem a anar justos de temps. Ens acostem a boxes i sorpresa, l'arbitre ens demana que ens posem el casc, l'Àlex i jo ens mirem i no entenem res, al cap d'uns segons de dubtar i no entendre res ens diu -"això és un control de material". Potser si haguessim començat per aquí...o inclús un "bon dia" crec que no fa mal a ningú! Bé deixem el tema que em sulfura, de totes maneres ja em escrit un correu-e a la federació de triatló pels mal modals que aquesta noia utilitzava! De moment esperem la resposta...
 

Au doncs ara si deixem les bicis i les coses al nostre lloc i cap a la línia de sortida -"Àlex, crec que no em escalfat, oi?" sempre ens

Col·laboracions per la TRAILWALKER

Doncs ja em començat a recollir alguns fruits! Com dies endarrera anuciavem, em iniciat la difusió de la nostra participació a la TRAILWALKER 2011 i per sort nostra ja em començat a rebre ajuda d'alguns col·laboradors/amics això vol dir que AMFIBIS X-TREM vestirà les prendes de compressió de la marca COMPRESSPORT.

Així doncs volem agraïr a tota la gent de compressport pel seu suport i ànims! Especialment al Jordi i sobretot a la Cristina! Que cegament creu i ens anima a tirar endavant els nostres projectes!