Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada, veure il·lusió en la cara dels altres, veure desesperació…

Però no tots sabeu que quan el corredor arriba a la meta, té una llum especial a la cara. No sempre sabem definir que diu aquesta llum, però tothom la porta i és la seva historia especial, que defineix el principi i la fi d’una experiència.

Jo aquest cop portava una llum SUPER especial (i encara em dura, per aquells que no m’heu vist encara!). La meva llum portava l’alegria d’haver acabat i moltes altres juntes com:

 La llum de sentir plena felicitat perquè aquell que va apostar fort per aconseguir el seu somni, ho va aconseguir sense adonar-se. Aquell que es mereix l’abraçada més gran del món, la més enèrgica, la més càlida, la més protectora i la més animada alhora. Aquella que només es mereix algú que creu molt en tú! (FELICITATS POL!!).

La llum de veure en el rostre de dues persones principiants, el que tu fa pocs mesos també tenies: aquella barreja de por, cansanci extrem, felicitat, sentir-se meravellat per el que acabes de viure, sentir-te ple per aconseguir un objectiu que no era fàcil i que tan sols eres conscient d’imaginar… (A LES MEVES NOIES: AINA I NAT, SOU LES MILLORS!).

Portava una llum especial que era de respecte absolut, per aquell que va acompanyar de la mà a dues persones “perdudes en aquesta aventura” i que encara no és conscient que s’ha guanyat un troç de cel (WAKA: JO DE GRAN VULL SER COM TU!).

La llum que et dona una persona que no et coneix de res, que comparteix els 15 km més durs que possiblement has patit, que es dona a canvi de res per la teva companyia, que et guia, que t’anima, que empatitza i que és un sol de persona ( BEA: OJALA LEAS ESTO ALGÚN DIA Y NOS PODAMOS VER PRONTO! GRACIAS!)

I la llum més carinyosa, la que es mereix un respecte únic, absolut. I és que patiré com una mona el dia que deixi de córrer maratons amb ella. Ella és la que està allà passi el que passi durant 42kms. Que s’enfada amb tu quan l‘animes, que et demana perdó, que no et deixa tirada però s’està morint de ganes, que pateix de manera inigualable… que et posa un pal entre les cames i et tira i casi plora, i et fa plorar però no de dolor (però ningú ho va veure perquè plovia com només els que estàveu allà sabeu) sinó de saber que com no entri amb tu a la meta tot aquest esforç deixarà de tenir una part de llum molt especial! ROSER, TU ETS LA FORTA DEL NOSTRE EQUIP DE DOS, NO T’EQUIVOQUIS! I EM DEIXARÉ FER CAURE PER CULPA DELS TEUS PALS TANTS COPS COM VULGUIS, PERQUÈ SENSE TU TOT EL QUE HEM VISCUT,NO SERIA EL MATEIX!

No em penso oblidar d’una llum especial, aquella que t’envien tots aquells als que tens units fils imaginaris: que miren Internet constantment per saber com et va, aquells que no ho miren però pensen amb tu, que en algun moment et van dir el seu més sincer A TOPE!, els que et miren amb cara de “estàs boja”, els que no tenen massa idea de perquè fas aquestes coses però s’esforcen en fer-ho, aquells que tornes amb agulletes es riuen de tu i amb tu, però en el fons t’animen el dia a dia a la seva manera! GRÀCIES A TOTS PER LA VOSTRA LLUM!

La Transgrancanaria m’ha ajudat a veure moltes coses físiques i altres que no ho eren tant. M’ha ajudat a posar moltes coses personals al seu lloc. M’ha fet entendre que hi han coses per les quals val molt la pena viure, encara que et facin patir. M’ha donat la oportunitat de fer-li un petit homenatge a una de les persones que més m’estimo i admiro: LA MEVA IAIA.  Que sempre m’ha transmès la seva saviesa, que s’entrega a canvi de res quan de mi es tracta, que no deixa de meravellar-me dia a dia i que per mi és la persona més lluitadora i amb capacitat d’auto superació del món mundial! En definitiva un exemple a seguir i per motivar-te en els moments més durs. Tots tenim algo o algú!

Jo m’emporto de la Transgrancanaria el premi personal de tenir una oportunitat (Gràcies nois!), de conèixer una illa i la seva gent que són GENIALS, de veure que per molts dubtes que un tingui, el límit del cos només el coneixem sobre el terreny ( i quina sensació tant maca quan el cos et sorprèn i et diu: Diana! Ets una pamplines! Ets molt més forta del que tu creus), també aquella desconeguda i descontrolada sensació que et produeix la COMPETITIVITAT (no sabeu com patia quan ens avançaven, jajaja), veure que en pocs mesos has baixat casi bé 3 hores la teva darrera marató (que vindrà ara, llavors?)  i la satisfacció enorme de saber que això només acaba de començar…