Trailwalker (Natàlia assistence)

Nat, vols venir a fer d’assistència a la trailwalker?

Això és el que em van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.

No sé fins a quin punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també orgull i molta satisfacció.

Sort d’en Waka, que ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.

Sort també de l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.

I sort, sobretot, del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males cares,...

D’aquell cap de setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades,  moments, paisatges,... No dic que no hi hagués moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar de nou costa... però es pot fer.

Tot això s’oblida quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,... en el meu cas, només va

Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Trailwalker 2011

Fa molts i molts dies que volta la idea de la participació a la TRAILWALKER, recorre 100Km en equips de 4 persones i 2 assistents. Gairabé 6 mesos des de que en Poldu li va comentar al Waka que aquest any AMFIBIS X-TREM hi assistirien. Així doncs primer de tot busquem l'equip, la Di per una banda, en Poldu per l'altre, en Waka fa l'assistencia amb el Sabini i la Nat. Ostres en falten 2 persones...parlem amb un, amb l'altre...i de cop i volta l'Helena apareix com art de màgia davant del Waka, com sortida del no res...una noia que ve del món del running d'aslfalt, somrient, alegre i molt entusiasme en tot moment...FITXADA! Encara en falta un, en Poldu envia un correu a en Pau i en poques hores ja ha respost que si a TOT!! Guau amb aquesta energia qualsevol s'embarca en aquests "merders".

Segon pas, apuntar-nos, dades personals, paguem incripció i

Transgrancanària 24Km Aina

Abans de res m’agradaria agrair a tot l’equip que ens hagin donat la oportunitat de compartir aquesta cursa amb ells, ha estat una experiència inoblidable!!

Ara ja no recordo quan va ser que em van convèncer, deuria ser fa tres mesos, segurament. Perquè va ser llavors que vaig decidir apuntar-me al gimnàs, en el que hi he acabat anant unes 4 vegades,... (com veieu actualment sóc esportista esporàdica), però no sabeu com ho vaig lamentar durant els últims kms de la cursa!!

Gairebé sense adonar-me’n van anar passant els dies i de cop estava allà, a línia de

Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada,

Anar-hi anant!

Doncs ja veieu que els AMFIBIS X-TREM estem de tornada i venim molt embalats! Així doncs us fem un petit resum dels propers 3 mesos!

Per iniciar l'any l'Àlex i en Pol assistiràn a la wild boar rogaining modalitat 24h! Que què és aixó? Doncs us en fem 5cèntims. Temps màxim 24h, amb un espai per descansar, un mapa i MOLTES balises a recollir, així que intentar de trobar el màxim de fites possibles!! Realment tant en Sabini com en Poldu estàn molt

Zegama (Waka)

Increïble i inoblidable, són dos conceptes que defineixen l’experiència a Zegama. Crec que intentar definir la Zegama-Aizcorri es impossible, no hi hauria prou paper ni tinta per escriure una article on poguessin aparèixer tots els adjectius que la defineixen, cada corredor/a i/o aficionat/da tenim les nostres anècdotes, records, experiències, sensacions... tot això fa que sigui única.

Des del moment que es travessa Navarra i entrem al nostre estimat País Basc ja és comença a moure’s per l’interior de l’organisme una sensació de por i d’alegria per igual. Tot el que es viu els dies abans, durant i desprès de la cursa queda emmagatzemat a la memòria, tots els moments, absolutament tots...tant els d’eufòria com els de sensacions menys positives (aquelles baixades on no vas prou ràpid, aquella pujada on les cames no paren de patinar, tota la gent cridant el dorsal i donant ànims de manera incondicional...).

Durant la cursa la meva experiència ha anat “in creciendo”, anava a Zegama amb unes molèsties desprès de fer la “Marató de muntanya de la Vall del Congost”, tot i això vaig anar a Zegama amb una únic objectiu, “acabar” el més sencer possible, en tenia prou en entrar dintre de les 8hores que dona l’organització.

Arriba l’hora de la veritat, estem en la zona d’escalfament fent els últims comentaris, mirades i abraçades...a les 9h començarà la edició més dura fins el moment d’aquesta primera prova puntuable per el campionat del món i els Amfibis hi serem presents, queda poc, molt poc, i compartirem el terreny trepitjat pels millors corredors/es del món.

Comença la cursa i al lliscar els peus per l’interior de Zegama les sensacions no poden ser millors, cap molèstia important a l’escalfament, un temps bastant estable i agradable (si el comparem amb els anteriors dies) i un ambient que genera il·lusió i èxtasi, des d’ara fins el final el cos no pot generar sensacions negatives, tant sols ha de pensar acabar en el menys temps possible.

La cursa va avançant i desprès de fer els 10 primers km les sensacions son bones, tant a nivell muscular com psicològic. Gràcies això vaig poder seguir un ritme alegre i còmode, cap barbaritat però em permetia anar avançant i anar fent quilometres.

Durant tota la cursa em vaig sentir molt còmode i vaig poder gaudir de l’experiència, algun principi de rampa generat per el fred de a dalt d’Aizcorri, però tot increïble, tant sols al veure la gent el fred que passa per animar als corredors fa que no puguis parar. Personalment crec que l’estat del terreny em va afavorir, al ser un terreny tècnic i en unes condicions desfavorables per seguir un ritme molt elevat, va fer que el ritme moderat que vaig anar seguint em fes sentir còmode i a l’hora no em “despenjes” en excés de tots els corredors.

Per acabar aquesta crònica vull tornar a les primeres frases de la mateixa, Zegama te molts adjectius, per sort, l’adjectiu “irrepetible” no defineix aquesta competició, de manera que any rere any serà diferent per tothom dels que en prenguin part, esperem que pugui ser irrepetible per nosaltres durant molts anys...

ZEGAMA-AIZKORRI

Ja havia arribat el moment de manera que carreguem els trastets al cotxe i cap al País Basc falta gent. Per motius laborals farem dos dates diferenciades de pujada cap allí, doncs el Waka, l’Aina i en Pol surten el dimecres per poder ser el dijous allí.

Plou i no pas poc, els cims d’Aizkorri tenen neu i la previsió no té massa intenció de millorar, de manera que una miqueta de turisme per la zona i esperar que sigui divendres.

Arriben la resta del grup, Sabini, Marta, Núria, Hugo, Raúl i una companyia un tal animal, també ve en Balú.

Sopar, fem petar la xerrada mentre prenem uns patxarans de la terra per treure els nervis i cap a dormir.

El dissabte, turisme, recollida de dorsals, breafing i aquí ja comença l'acollonimen, doncs ara si que ens acabem de donar compte que això va molt en serio. Sopar al alberg de Segura, preparar les coses i a dormir d’hora. El cert és que els nervis estan ben visibles, doncs un s’alça del llit, l’altre no deixa de donar voltes i més voltes sota els llençols.

Les 6:00am, sona el despertador, una dutxa per despenjar-se i cap a esmorzar. El dia està ben tapat, plou, deixa de ploure, s’obre el cel i es torna a tapa, aquesta serà la tònica que ens acompanyarà al llarg de tot el dia.

Arribem a Zegama, és prou d’hora, doncs volta de reconeixement, salutacions pertinents i ens anem a canviar. 8:30am entrem a la zona de sortida, control de dorsal i xip i cap a esclafar. A falta de 10’ per la sortida comença a ploure, suau però constant.

Les 9:00 en punt, amb el so de les campanades es dona la sortida a la IX edició de la Zegama Maratoia, a partir d’aquest moment només es pot pensar en corre i tornar altre vegada a la plaça de Zegama per tal de passar l’arc de sortida.

Volta al poble per estirar el grup de corredors (un total de 510, els que han pres la sortida), en Waka ens marca un ritme alt per tal de poder agafar una posició bastant avançada, els tres correm en bloc i comença la pujada. Aquí en Pol i l’Alex són els que marquen el ritme. Al arribar al primer avituallament en Pol ja es troba per davant l’Àlex i en Waka ben a prop seu.

El terra està ben moll, molt de fang i les baixades són perilloses, l’ambient és aclaparador doncs sents crits d’ànim des de tots els racons del recorregut, al pas per Outzarte, molta gent, crits i molt de soroll, en algun moments fins i tot costa alça la mirada de la gent que hi ha.

Altre cop amunt fins arribar a Aratz, des d’aquí una baixada que ens portarà a Sancti Spiritu, on ens trobarem els nostres companys, una ració d’ànims i ens demanen si necessitem alguna cosa de roba o menjar, són la nostra assistència particular. A partir d’aquí una pujada molt forta fins al cims d’Aizkorri, recorregut ple de gent on tant sols vas sentint crits de “AUPA, OSO ONDO, VENGA MUY BIEN” i altres paraules de suport. Gairebé al cim, trobes gent molt a prop teu, alguns d’ells criden el teu nom i fins i tots t’empenyen per tal de que puguis pujar amb més comoditat, (aquesta gent estant fets d’una pasta especial, feia fred, plovia, hi havia boira i ens algun punts podies trobar fins i tot neu).

Cim d’Aizkorri, terreny força tècnic, neu al terra i força fred a les mans i peus, avituallament i continuar fins al cim de Aitxuri, cim més alt del País Basc i del recorregut. A partir d’aquí una baixada plena de neu i molt perillosa on es podia veure la gent passant-ho molt malament, caigudes, cops, cremades amb la neu, però toca continuar, doncs tant sols estem a la meitat de la cursa.

Falsos plans, prats i petites pujades que feien força la punyeta, ens encarem a l’última pujada del recorregut fins a Andraitz, uns 300m de desnivell positiu on els Km’s passen factura, a partir d’aquí gairebé tot és baixada, fang, més fang, zones molt relliscoses i segueix la tònica del recorregut, molt de fang.

Arribada a Zegama on encara tot i haver passat 7hores des del inici de la cursa hi ha molt de públic animant fent posar la pell de gallina als atletes que seran FINISHERS de la ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA.

Així doncs en Joan Carles (WAKA) va entrar en un temps de 7h01’11’’

En Pol (POLDU) passava per la meta amb un temps de 7h05’44’’

I l’Alex (SABINI) va aturar el crono en un temps de 7h43’39’’

El què es comentava des de la gent de l’organització i els corredors que l’havien fet altres anys, aquesta ha estat la més dura per les inclemències i l’estat del terreny. Els AMFIBIS ens varem quedar amb un bon gust de boca i ja varem dir que l’any vinent intentaríem tornar repetir la gesta i baixa el crono personal.

Des de l’equip volem agrair a tots els que ens heu seguit, portat la nostra samarreta, acompanyat, truca’t, envia’t missatges de suport i molt especialment els que es van poder acostar fins a Zegama per estar amb nosaltres, el suport moral i l’incondiscionalitat que ens han mostrat no té preu.

En breus anirem penjant una crònica de cada un dels corredors, doncs així podem veure com cadascú va viure la cursa.

Marató de la Vall del Congost

Que poder dir de la primera marató de muntanya que fa un corredor...la paraula que s’hem repeteix en més ocasions es la de “satisfacció”.

La idea de competir en la marató del Vall del congost, una de les considerades com a més dura de tot l’estat espanyol, era el córrer un marató amb duresa per preparar a consciència la marató de Zegama – Aizcorri, la correrem el proper 16 de maig, són dues proves amb la mateixa distancia en km però en un desnivell diferent.

La Vall del congost te més desnivell acumulat que Zegama, de manera que és perfecte per provar quin ritme portar durant el campionat del món i començar a posar a prova el cos per competicions d’aquesta exigència.

Arribava a la cursa sense haver poder descansat gaire físicament, aquest aspecte no em preocupava, així el cos encara el tindria més cansat i podria simular de millor manera la prova tant dura que ens esperava al país basc.

Vaig començar a un ritme agradable on tenia molt clar que en tota baixada i pla correria i en pujades intentaria portar un ritme constant i el més ràpid possible. Durant tot el recorregut ho vaig poder fer.ho així.

Fins el km 30 em va anar tot correctament però a partir del 32 fins el 36 (tot aquest sector era de pujada) les forces em van baixar i el vaig fer molt lent i amb moltes molestes d’esquena. Tot i això una vegada a dalt i desprès de parar en un avituallament tot va canviar, les forces van aparèixer del no res i sabent que tant sols quedaven 8 km i que el temps que portava no era del tot dolent per una competició d’aquest nivell em vaig animar i vaig començar el descens d’una manera continuada i en un ritme no molt elevat però ràpid.

Una vegada al arribar a la meta tots els mals van desaparèixer i la satisfacció que deia al inici va fer.se en tot el cos de manera que tot va desaparèixer fins els 2 dies desprès...es lo que toca.

De 198 participants vaig arribar la posició 114, en un temps de 7 hores i 10 minuts, a 2 hores 20 minuts del guanyador, en la categoria masculina, vaig quedar 109 de 183 corredors.

AMFIBIS OFEGATS

Tot i la demora...aquí arriba un nou capitol d'AMFIBIS X-TREM.

Tal i com us haviem promes, aquí inicia la crònica de la Núria-Berga. Una cursa de resistència on hi van pendre sortida en Waka i en Pol, però que per condicions climatiques no va ser possible finalitzar-la.

Per tal de que us en podeu fer una idea, ara us narrem el succeït:

Era dissabte 5 de juliol, a les 8 del matí sortim de Cardedeu, esmorzats i molt animats...parada a Berga a buscar el dorsal i pujar a l'autobus, arribada a Ribes, cremallera i cap al Santuari, arribem pocs minuts abans de la sortida, els nervis estan a flor de pell i el cel comença a amaneçar, amb el bon dia que ens haviem llevat...però així és la muntanya!

Saludem al Xavi, Txema, Manu i Iñaki, preparant la Ultra-trail del Mount Blanch i porten molts quilometres a les cames. Foto de rigor, abraçades, encaixades de mans i desitjos de bona sort.

Sortida tranquila doncs em de marcar un a un, la pujada és forta, però ens sentim bé i seguim un bon ritme, ara en Pol estira ara canviem i marca el Waka.

Comencen a caure quatre gotes, però els AMFIBIS estem acostumats...o això ens pensem. De quatre gotes passem a pedres que et freguen les orelles, però nosaltres a ritme...primer habituallament. mengem, tranquils i amunt que no ha estat res, la pluja insisteix i anar aguantant el "xafac", l'altura comença a fer presència i la temperatura comença a baixar, en un moment que deixa de ploure, decidim parar i treure'ns la roba mollada per no anar a pitjor. I aquí arriba el primer espectacle, del fred, no podem moure els dits i feina es nostre per canviar-nos, ens ajudem un al altre i fet, roba seca i seguim amunt, ara són els peus que o responent, rampes i més rampes del fred.

Al començar la baixada sembla que juguem a futbol amb les pedres, el Pol comença a defallir i en Waka com sempre animant, de cop i volta apareixent els nostres amics, Txema, Xavi i Manu, doncs han tingut un petit problema de navegació i s'han despistat, decidim seguir-los durant una estona i això ens ajuda a agafar ritme i temperatura.

Un cop arribats a la collada de Tosses i divisant l'arribada a La Molina...decidim que s'acosta la nit i ens queden encara 60Km per davant, així doncs decidim baixar fins baix a bon ritme i deixar-ho estar per un altre any, el seny ens va guanyar i vem recordar aquella intel·ligent dita "la muntanya i continuarà essent"

Agraïr a la Cristina i l'Enric que ens van acollir i portar fins a buscar el cotxe, donar gracies també a l'Aina pel seu suport moral i logístic. Tots feu AMFIBIS.

Ben aviat us deleitarem amb una altre crònica i us farem un petit resum de properes curses i events espotius.

AMFIBIS X-TREM remullats.