Transgrancanària 24Km Aina

Abans de res m’agradaria agrair a tot l’equip que ens hagin donat la oportunitat de compartir aquesta cursa amb ells, ha estat una experiència inoblidable!!

Ara ja no recordo quan va ser que em van convèncer, deuria ser fa tres mesos, segurament. Perquè va ser llavors que vaig decidir apuntar-me al gimnàs, en el que hi he acabat anant unes 4 vegades,... (com veieu actualment sóc esportista esporàdica), però no sabeu com ho vaig lamentar durant els últims kms de la cursa!!

Gairebé sense adonar-me’n van anar passant els dies i de cop estava allà, a línia de sortida amb el compte enrere i amb en Waka donant-nos les instruccions pertinents del moment: “Ara començarem corrent”, el primer que em va venir al cap va ser: “Va Aina disfruta, en Joanca confia en que pots fer aquests 24 kms, i saps que si no els poguessis fer no t’hauria convençut, així que AMUNT!”.

I amb els nervis a la panxa vam començar a córrer, al inici hi havia forces pujades i anàvem combinant córrer i caminar lleugeret, però a la que en Joanca veia pla o baixada ens apretava a córrer. Al principi em costava, però a mesura que anàvem avançant hi anava trobant el gust, veia que era divertit, us haig de dir que per mi córrer no havia estat MAI divertit fins fa poc i fer la transgrancanaria em va ajudar a viure aquesta cara nova i divertida.

I no dubto que això va ser en molt bona part gràcies a la companyia!!

Més endavant tot va començar a agafar un altre caire al arribar al barranc, pedres punyeteres per tot arreu, allà la meva atenció es va centrar totalment a no torçar-me els turmells, i en buscar contínuament troços del camí en els que hi hagués més terra, aquells kms se’m van fer eterns i els meus nervis van tornar a aflorar, va ser a l’avituallament on em vaig tranquil·litzar una mica més i en Joanca i la Nat m’ajudaven tot fent broma.

Anaven passant els kms i anàvem fent, però quan ens faltaven uns 8 km per arribar, començava a notar les cames molt i molt carregades i mica en mica a mesura que anàvem avançant anava notant com els bessons poc a poc es garratibaven, però el que em va sembla més curiós de tot és que va arribar un punt que tenia garratibades les plantes del peu! Quina sensació més estranya caminar com si tingués rampes constants a les plantes! I és així, com finalment vam arribar a la meta!

Crec sincerament que no hagués pogut fer aquesta cursa sense en Joanca ajudant-nos i animant-nos en tot moment i les bromes i mirades de complicitat amb la Natàlia, molts gràcies a tots dos!!