Trailwalker (Natàlia assistence)

Nat, vols venir a fer d’assistència a la trailwalker?

Això és el que em van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.

No sé fins a quin punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també orgull i molta satisfacció.

Sort d’en Waka, que ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.

Sort també de l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.

I sort, sobretot, del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males cares,...

D’aquell cap de setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades,  moments, paisatges,... No dic que no hi hagués moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar de nou costa... però es pot fer.

Tot això s’oblida quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,... en el meu cas, només va

Trailwalker 2011 (Diana)

Ja no recordo ni el moment que el Pol em va dir: “Diana, mira el què he trobat! Què et sembla? Hi anem?” I clar, jo estava a tope, feia poc m’havia estrenat de manera oficial a la marató de l’Aneto, tenia ànims i sabia que aquest any 2011 tenia que ser diferent per els Amfibis, havia de ser el gran any! Si més no els hi devia això a les persones que han estat els meus pilars des de fa temps: en Waka i en Pol! Que sempre m’han encoratjat, m’han engrescat i han confiat en les meves capacitats quan ni jo ho feia, per tant era impossible dir que no! A més, enllaçar la vessant esportiva amb la humanitària era perfecte. Jo que sempre em sento que no ajudo prou a la humanitat i que em queixo de les superpotències mundials i de les injustícies, resultava una temptadora barreja!

Varem buscar els companys ideals. Aquelles persones innocents i amb ganes que ens acompanyarien en aquesta nova aventura (dic innocents perquè els pobres no sabien la que els hi queia a sobre!) I la veritat sigui dita: l’Helena i el Pau van córrer amb nosaltres com si ho haguessin fet tota la vida! Quan ho penses fredament es quan t’adones que la vida et posa molts obstacles, però també et dona GRANS satisfaccions!

Dies abans de la cursa faig un feedback i m’adono que els ànims no m’han ajudat a entrenar, que els entrenaments han estat poc productius, amb sensacions massa dolentes...els 100kms es fan com molt reals i començo a sentir-me totalment aterrada amb l'idea de la cursa! A més era molt conscient que el grup estava a un nivell físic molt per sobre meu, però ja sabeu, la Di com bona Tauro té una avantatja: és tossuda com ella sola, i abans es mor que no acabar la cursa! Com una samarreta que el Pol bé em va regalar: DEAD BEFORE DID NOT FINISHER!
Arriba el dia de la cursa i per variar haig de donar la nota, amb els nervis poso la meva cartera amb DNI, diners i mòbil en una altra bossa que decideixo (no se encara per quina raó) deixar a casa del Waka! Comencem bé!

En fi, sense més comencem la cursa i als 5km el nostre capità de l’equip decideix que el seu crit de guerra per animar-nos serà: "Que us ho esteu passant bé?" Al principi només contestava jo, perquè el Pau i l’Helena estaven

Trailwalker 2011

Fa molts i molts dies que volta la idea de la participació a la TRAILWALKER, recorre 100Km en equips de 4 persones i 2 assistents. Gairabé 6 mesos des de que en Poldu li va comentar al Waka que aquest any AMFIBIS X-TREM hi assistirien. Així doncs primer de tot busquem l'equip, la Di per una banda, en Poldu per l'altre, en Waka fa l'assistencia amb el Sabini i la Nat. Ostres en falten 2 persones...parlem amb un, amb l'altre...i de cop i volta l'Helena apareix com art de màgia davant del Waka, com sortida del no res...una noia que ve del món del running d'aslfalt, somrient, alegre i molt entusiasme en tot moment...FITXADA! Encara en falta un, en Poldu envia un correu a en Pau i en poques hores ja ha respost que si a TOT!! Guau amb aquesta energia qualsevol s'embarca en aquests "merders".

Segon pas, apuntar-nos, dades personals, paguem incripció i

Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada,

Anar-hi anant!

Doncs ja veieu que els AMFIBIS X-TREM estem de tornada i venim molt embalats! Així doncs us fem un petit resum dels propers 3 mesos!

Per iniciar l'any l'Àlex i en Pol assistiràn a la wild boar rogaining modalitat 24h! Que què és aixó? Doncs us en fem 5cèntims. Temps màxim 24h, amb un espai per descansar, un mapa i MOLTES balises a recollir, així que intentar de trobar el màxim de fites possibles!! Realment tant en Sabini com en Poldu estàn molt

Trail Aneto 2010 (Sabini)

Increíble i molt més dura del que em pensava. La Marató de l’Aneto 2010 la vaig acabar amb un temps de 6h 17min 19seg.

Per poder acabar aquesta cursa crec que van influir dos factors importants:

-           El primer va ser en Pol, ja que durant els primers 18Km’s ens vam estar posant al dia de les nostres vides (ell parlava més que jo, és un do que té) i el temps i els quilòmetres vàren passar molt ràpid.

-           El segon factor van ser dos “companys de cursa” que em vaig trobar i engaxar al seu darrere quan encara faltaven uns 15-17Km’s, la part més dura d’una marató.

Però començem per el principi…

Eren les 14h del migdia (no ser qui té la brillant idea de començar una marató a aquestes hores…..), cap núvol al cel rodejats de muntanyes i d’un paissatge increíble comencem a còrrer animats i agafant un bon ritme tant sols sortir.

Els primers 18-20Km’s van passar ràpids i divertits, amb en Pol parlant i rient (no para de liar-la, ja el coneixeu) ell ja havia fet la marató l’any passat i coneixía el recorregut; en el Km 18 més o menys ja es començava a notar el cansament, vam omplir un bidó al riu (la carrera era autosuficient) resant perquè la nostre panxa reacciones de manera positiva a aquella aigua i vam seguir endavant.

Aquell any havien canviat una mica el recorregut, i el que el Pol (ni jo) sabíem era que ens esperava una pujada infernal; uns 400m de desnivell amb molt poca distancia…i SENSE AIGUA!!!

Així doncs continuem la cursa més calladets i notant el cansanci, de cop i volta mirem amunt i veiem una filera interminable de gent que segueix un caminet que fa zig-zag muntanya amunt, com formigues, van avançant poc a poc camí amunt, tothom callat i concentrat. Decidim unir-nos a la filera (quin remei) i a un ritme molt tranquil començem a caminr. La pujada era cada cop més dura i no es veia el final. Al cap d’una bona estona veiem que baixa el primer classificat de la cursa a tota ostia (pa matarse penso jo) i a mesura que anem pujant, van baixant més participants als qui nosaltres donem ànims, i ells ens diuen que ja queda poc.

Ens quedem sense aigua, com la majoria de la gent, en Pol està mot cansat i em diu que continui jo. Arribo a dalt exhaust i mort de gana, obro la motxila i……entrepà de nutella!!! Que faria jo sense tu???

Mentrestant arriba en Pol, s’hidrata una mica i comencem a baixar el que acabàvem de pujar, marco ritme i al cap de res sento en Pol que crida i frena, li afaga la primera rampa que em fa mal fins i tot a mi (m’enrecordo de Zegama).

Em diu que no pot i que continui jo…

Doncs som-hi!!! Vaig baixant a un ritme normal morint-me de set. Encara hi ha molta gent que puja i els hi dono ànims, jo també intento animar-me perquè ser que queda poc per arribar al riu…eren pocs quilòmetres, però es va fer eterns!!!

Al arribar al riu em vaig trobar a molta gent sentada bebent i refrescant-se (no he esmentat que feia una calor terrible); em paro, omplo bidons més o menys ràpid i segueixo, em queden uns 18Km’s, la part final i més dura d’una marató.

Passo per un control i em trobo a dos corredors (un noi argentí i el seu colega) i entre els tres decidim (sense parlar-ho) que anirem junts.

Ells es van convertir en els meus “companys de cursa” i suposp que jo en el seu.

Anem tirant a un bon ritme, passem per la tartera, unes curves d’asfalt i camí ample i agradable; però estic cansat, molt cansat i em costa còrrer.

A cada rierol que veiem parem per descansar una mica i recuperar forces, portem 5h30min, sabem que queda poc, i això ens anima!!

Anem tirant tranquilament, sense presses, arribem al camping on veig a la Nat, una  bona dosi d’ànim, tenint en compte que no tenia més ganes de còrrer, volia acabar JA!!! Un parell de fotos, un petò i AUPA, una mica més de pista i per fi sortim a la carretera.

Avancem una mica més i veiem l’esperat cartell de Benasque 2Km’s!! Ara si que si, gran cartell de benvinguda.

Atravessem abraçats la línia de meta, veig en Pol amb la Nat, no tenia ni idea que havia abandonat i em poso una mica trist per ell, però també tinc una sensació increíble de satisfacció personal, de veritat, ho heu de provar!!

Estic molt cansat, són les 20h de la tarda, m’envaig a dutxar que demà a les 9.00h del matí treballo a Girona.

Moltes Gràcies a tots per els ànims!!

Pol, gràcies!!!