Trailwalker 2011

Fa molts i molts dies que volta la idea de la participació a la TRAILWALKER, recorre 100Km en equips de 4 persones i 2 assistents. Gairabé 6 mesos des de que en Poldu li va comentar al Waka que aquest any AMFIBIS X-TREM hi assistirien. Així doncs primer de tot busquem l'equip, la Di per una banda, en Poldu per l'altre, en Waka fa l'assistencia amb el Sabini i la Nat. Ostres en falten 2 persones...parlem amb un, amb l'altre...i de cop i volta l'Helena apareix com art de màgia davant del Waka, com sortida del no res...una noia que ve del món del running d'aslfalt, somrient, alegre i molt entusiasme en tot moment...FITXADA! Encara en falta un, en Poldu envia un correu a en Pau i en poques hores ja ha respost que si a TOT!! Guau amb aquesta energia qualsevol s'embarca en aquests "merders".

Segon pas, apuntar-nos, dades personals, paguem incripció i

Transgrancanària 24Km Nat

Satisfacció i ganes de més… És el que penso després d’haver completat amb éxit la meva primera cursa de muntanya.

El camí no va ser fácil.

El primer gran repte d’aquesta aventura, agafar l’avió, va ser relativament senzill de superar, tot i el retard acumulat!! El segon, el més important, va comportar molts més nervis i patiment:

“ Dissabte al matí. Em llevo amb l’equip de marató, els nervis no em deixen dormir i decideixo ajudar-los a preparar-se. Omplo bidons d’aigua i preparo entrepans de nutella, així el temps passa ràpid i no penso tant.

Quan tot està llest, em despedeixo amb petons i abraçades, els desitjo molta sort, saben que

Transgrancanària 24Km Aina

Abans de res m’agradaria agrair a tot l’equip que ens hagin donat la oportunitat de compartir aquesta cursa amb ells, ha estat una experiència inoblidable!!

Ara ja no recordo quan va ser que em van convèncer, deuria ser fa tres mesos, segurament. Perquè va ser llavors que vaig decidir apuntar-me al gimnàs, en el que hi he acabat anant unes 4 vegades,... (com veieu actualment sóc esportista esporàdica), però no sabeu com ho vaig lamentar durant els últims kms de la cursa!!

Gairebé sense adonar-me’n van anar passant els dies i de cop estava allà, a línia de

Transgrancanària 42Km Di

Són les dotze de la nit i estic amb febre! Són les conseqüències del sobre esforç que produeix fer una marató. Però encara sóc capaç de mantenir viu el somriure que m’emporto d’aquesta experiència! Porto 3 dies amb febre i unes angines que ni tan sols els antibiòtics són capaços de lluitar. Molt probablement perquè les meves defenses van quedar sota mínims...

La Trangrancanaria per mi ha significat MOLTISSIM i crec que no hi han prous paraules per descriure, ni prou espai en aquest blog per explicar-vos tots els detalls, així que aquells que tingueu curiositat no dubteu en preguntar-me, perquè estaré encantada! Així que aviso, aquesta és una crònica una mica sensiblona (qui avisa no és traïdor!!)

Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible.  Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.

Tots sabeu qui corríem (no cal que em repeteixi), tots sabeu el recorregut, tots us podeu fer una idea de la duresa de la prova, tots sabeu o us imagineu el que és que plogui i no poder buscar refugi, passar fred, estar emprenyat, estar content, estar moooooolt cansat, sentir-se acompanyat i sol a la vegada,

Marató de la Vall del Congost

Que poder dir de la primera marató de muntanya que fa un corredor...la paraula que s’hem repeteix en més ocasions es la de “satisfacció”.

La idea de competir en la marató del Vall del congost, una de les considerades com a més dura de tot l’estat espanyol, era el córrer un marató amb duresa per preparar a consciència la marató de Zegama – Aizcorri, la correrem el proper 16 de maig, són dues proves amb la mateixa distancia en km però en un desnivell diferent.

La Vall del congost te més desnivell acumulat que Zegama, de manera que és perfecte per provar quin ritme portar durant el campionat del món i començar a posar a prova el cos per competicions d’aquesta exigència.

Arribava a la cursa sense haver poder descansat gaire físicament, aquest aspecte no em preocupava, així el cos encara el tindria més cansat i podria simular de millor manera la prova tant dura que ens esperava al país basc.

Vaig començar a un ritme agradable on tenia molt clar que en tota baixada i pla correria i en pujades intentaria portar un ritme constant i el més ràpid possible. Durant tot el recorregut ho vaig poder fer.ho així.

Fins el km 30 em va anar tot correctament però a partir del 32 fins el 36 (tot aquest sector era de pujada) les forces em van baixar i el vaig fer molt lent i amb moltes molestes d’esquena. Tot i això una vegada a dalt i desprès de parar en un avituallament tot va canviar, les forces van aparèixer del no res i sabent que tant sols quedaven 8 km i que el temps que portava no era del tot dolent per una competició d’aquest nivell em vaig animar i vaig començar el descens d’una manera continuada i en un ritme no molt elevat però ràpid.

Una vegada al arribar a la meta tots els mals van desaparèixer i la satisfacció que deia al inici va fer.se en tot el cos de manera que tot va desaparèixer fins els 2 dies desprès...es lo que toca.

De 198 participants vaig arribar la posició 114, en un temps de 7 hores i 10 minuts, a 2 hores 20 minuts del guanyador, en la categoria masculina, vaig quedar 109 de 183 corredors.