Ja havia arribat el moment de manera que carreguem els trastets al cotxe i cap al País Basc falta gent. Per motius laborals farem dos dates diferenciades de pujada cap allí, doncs el Waka, l’Aina i en Pol surten el dimecres per poder ser el dijous allí.
Plou i no pas poc, els cims d’Aizkorri tenen neu i la previsió no té massa intenció de millorar, de manera que una miquet
a de turisme per la zona i esperar que sigui divendres. Arriben la resta del grup, Sabini, Marta, Núria, Hugo, Raúl i una companyia un tal animal, també ve en Balú.
Sopar, fem petar la xerrada mentre prenem uns patxarans de la terra per treure els nervis i cap a dormir.
El dissabte, turisme, recollida de dorsals, breafing i aquí ja comença l'acollonimen, doncs ara si que ens acabem de donar compte que això va molt en serio. Sopar al alberg de Segura, preparar les coses i a dormir d’hora. El cert és que els nervis estan ben visibles, doncs un s’alça del llit, l’altre no deixa de donar voltes i més voltes sota els llençols.
Les 6:00am, sona el despertador, una dutxa per despenjar-se i cap a esmorzar. El dia està ben tapat, plou, deixa de ploure, s’obre el cel i es torna a tapa, aquesta serà la tònica que ens acompanyarà al llarg de tot el dia.
Arribem a Zegama, és prou d’hora, doncs volta de reconeixement, salutacions pertinents i ens anem a canviar. 8:30am entrem a la zona de sortida, control de dorsal i xip i cap a esclafar. A falta de 10’ per la sortida comença a ploure, suau però constant.
Les 9:00 en punt, amb el so de les campanades es dona la sortida a la IX edició de la Zegama Maratoia, a partir d’aquest moment només es pot pensar en corre i tornar altre vegada a la plaça de Zegama per tal de passar l’arc de sortida.
Volta al poble per estirar el grup de corredors (un total de 510, els que han pres la sortida), en Waka ens marca un ritme alt per tal de poder agafar una posició bastant avançada, els tres correm en bloc i comença la pujada. Aquí en Pol i l’Alex són els que marquen el ritme. Al arribar al primer avituallament en Pol ja es troba per davant l’Àlex i en Waka ben a prop seu.
El terra està ben moll, molt de fang i les baixades són perilloses, l’ambient és aclaparador doncs sents crits d’ànim des de tots els racons del recorregut, al pas per Outzarte, molta gent, crits i 
molt de soroll, en algun moments fins i tot costa alça la mirada de la gent que hi ha. Altre cop amunt fins arribar a Aratz, des d’aquí una baixada que ens portarà a Sancti Spiritu, on ens trobarem els nostres companys, una ració d’ànims i ens demanen si necessitem alguna cosa de roba o menjar, són la nostra assistència particular. A partir d’aquí una pujada molt forta fins al cims d’Aizkorri, recorregut ple de gent on tant sols vas sentint crits de “AUPA, OSO ONDO, VENGA MUY BIEN” i altres paraules de suport. Gairebé al cim, trobes gent molt a prop teu, alguns d’ells criden el teu nom i fins i tots t’empenyen per tal de que puguis pujar amb més comoditat, (aquesta gent estant fets d’una pasta especial, feia fred, plovia, hi havia boira i ens algun punts podies trobar fins i tot neu).
Cim d’Aizkorri, terreny força tècnic, neu al terra i força fred a les mans i peus, avituallament i continuar fins al cim de Aitxuri, cim més alt del País Basc i del recorregut. A partir d’aquí una baixada plena de neu i molt perillosa on es podia veure la gent passant-ho molt malament, caigudes, cops, cremades amb la neu, però toca continuar, doncs tant sols estem a la meitat de la cursa.
Falsos plans, prats i petites pujades que feien força la punyeta, ens encarem a l’última pujada del recorregut fins a Andraitz, uns 300m de desnivell positiu on els Km’s passen factura, a partir d’aquí gairebé tot és baixada, fang, més fang, zones molt relliscoses i segueix la tònica del recorregut, molt de fang.
Arribada a Zegama on encara tot i haver passat 7hores des del inici de la cursa hi ha molt de públic animant fent posar la pell de gallina als atletes que seran FINISHERS de la ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA.
Així doncs en Joan Carles (WAKA) va entrar en un temps de 7h01’11’’
En Pol (POLDU) passava per la meta amb un temps de 7h05’44’’
I l’Alex (SABINI) va aturar el crono en un temps de 7h43’39’’
El què es comentava des de la gent de l’organització i els corredors que l’havien fet altres anys, aquesta ha estat la més dura per les inclemències i l’estat del terreny. Els AMFIBIS ens varem quedar amb un bon gust de boca i ja varem dir que l’any vinent intentaríem tornar repetir la gesta i baixa el crono personal.
Des de l’equip volem agrair a tots els que ens heu seguit, portat la nostra samarreta, acompanyat, truca’t, envia’t missatges de suport i molt especialment els que es van poder acostar fins a Zegama per estar amb nosaltres, el suport moral i l’incondiscionalitat que ens han mostrat no té preu.
En breus anirem penjant una crònica de cada un dels corredors, doncs així podem veure com cadascú va viure la cursa.
Aquesta cursa es podria descriure des de moltes vessants però em quedaré amb la personal, la humana, la única i la intransferible. Aquella que em fa plorar cada cop que la recordo i la mateixa que em fa riure.
