Trailwalker (Natàlia assistence)

Nat, vols venir a fer d’assistència a la trailwalker?

Això és el que em van dir i sense pensar-m’ho dues vegades vaig dir que sí.

No sé fins a quin punt, en aquell moment, era conscient de la responsabilitat que comportava la tasca que acabava d’acceptar. Ara ho sóc una mica més i us ben juro que no és gens fàcil, i que implica estrès, nervis, patiment, fatiga,... però també orgull i molta satisfacció.

Sort d’en Waka, que ho tenia gairebé tot organitzat, que havia preparat un timing perfecte, un planning del que calia en cada moment i del que havíem de fer cadascú. Només li va faltar marcar les zones on muntar el xiringuito amb conus, però li perdonem.

Sort també de l’Alex, ja que jo anava molt perduda i segurament, en molts moments, hagués fet més nosa que servei. Però ell era allà, per ajudar-me.

I sort, sobretot, del fantàstic equip de corredors. Sempre amb bon humor, sempre amb paraules agradables. Ni en els moments més crítics van decaure els ànims. És fàcil fer d’assistència quan l’equip a qui has de cuidar no es queixa, no posa males cares,...

D’aquell cap de setmana en guardo molts bons records: paraules, mirades, abraçades,  moments, paisatges,... No dic que no hi hagués moments crítics! La son va ser difícil de vèncer. Sobretot quan es va neutralitzar la cursa, i varem aturar les màquines durant unes hores. Engegar de nou costa... però es pot fer.

Tot això s’oblida quan veus que l’equip arriba a la línia de meta. Fora nervis, adéu patiment,... en el meu cas, només va

quedar satisfacció, alegria.

Què us puc dir:

Diana.- El que vas fer va ser, segurament, un gest que va demostrar el que molts ja sabíem. Tens una força enorme per fer el que vulguis. Però, a vegades, cal saber dir prou, i això és intel·ligència.

Pol.- Ets un gran líder d’aquest equip. Segur que les teves paraules els van ajudar en molts moments, tot i que, segurament, et vas salvar de ser escanyat en molts d’altres.

Pau.- No et coneixia, però després de veure tot el que ets capaç de fer, l’únic que em surt és dir-te que ets un crac, i que amfibis ha fet un gran fitxatge. Tot i que no et convidaria a dinar després d’una cursa, no sigui que m’arruïnés!!

Helena.- Em va deixar admirada la teva fortalesa. Sempre amb bona cara, sempre amb paraules agradables. La part femenina d’amfibis s’ha vist molt reforçada amb tu!!

Anar a la trailwalker m’ha aportat moltes coses. He quedat impressionada del que pot arribar a moure una causa solidària combinada amb l’afició per l’esport, la muntanya. Però també m’he adonat que estic molt contenta i orgullosa de formar part d’un equip que va creixent poc a poc, i que demostra dia a dia que pot aconseguir tot el que es proposi només posant-t’hi ganes.

Això és el que hauria de sentir tothom: el primer que cal per aconseguir ser feliç és tenir-ne ganes.