Zegama (Waka)

Increïble i inoblidable, són dos conceptes que defineixen l’experiència a Zegama. Crec que intentar definir la Zegama-Aizcorri es impossible, no hi hauria prou paper ni tinta per escriure una article on poguessin aparèixer tots els adjectius que la defineixen, cada corredor/a i/o aficionat/da tenim les nostres anècdotes, records, experiències, sensacions... tot això fa que sigui única.

Des del moment que es travessa Navarra i entrem al nostre estimat País Basc ja és comença a moure’s per l’interior de l’organisme una sensació de por i d’alegria per igual. Tot el que es viu els dies abans, durant i desprès de la cursa queda emmagatzemat a la memòria, tots els moments, absolutament tots...tant els d’eufòria com els de sensacions menys positives (aquelles baixades on no vas prou ràpid, aquella pujada on les cames no paren de patinar, tota la gent cridant el dorsal i donant ànims de manera incondicional...).

Durant la cursa la meva experiència ha anat “in creciendo”, anava a Zegama amb unes molèsties desprès de fer la “Marató de muntanya de la Vall del Congost”, tot i això vaig anar a Zegama amb una únic objectiu, “acabar” el més sencer possible, en tenia prou en entrar dintre de les 8hores que dona l’organització.

Arriba l’hora de la veritat, estem en la zona d’escalfament fent els últims comentaris, mirades i abraçades...a les 9h començarà la edició més dura fins el moment d’aquesta primera prova puntuable per el campionat del món i els Amfibis hi serem presents, queda poc, molt poc, i compartirem el terreny trepitjat pels millors corredors/es del món.

Comença la cursa i al lliscar els peus per l’interior de Zegama les sensacions no poden ser millors, cap molèstia important a l’escalfament, un temps bastant estable i agradable (si el comparem amb els anteriors dies) i un ambient que genera il·lusió i èxtasi, des d’ara fins el final el cos no pot generar sensacions negatives, tant sols ha de pensar acabar en el menys temps possible.

La cursa va avançant i desprès de fer els 10 primers km les sensacions son bones, tant a nivell muscular com psicològic. Gràcies això vaig poder seguir un ritme alegre i còmode, cap barbaritat però em permetia anar avançant i anar fent quilometres.

Durant tota la cursa em vaig sentir molt còmode i vaig poder gaudir de l’experiència, algun principi de rampa generat per el fred de a dalt d’Aizcorri, però tot increïble, tant sols al veure la gent el fred que passa per animar als corredors fa que no puguis parar. Personalment crec que l’estat del terreny em va afavorir, al ser un terreny tècnic i en unes condicions desfavorables per seguir un ritme molt elevat, va fer que el ritme moderat que vaig anar seguint em fes sentir còmode i a l’hora no em “despenjes” en excés de tots els corredors.

Per acabar aquesta crònica vull tornar a les primeres frases de la mateixa, Zegama te molts adjectius, per sort, l’adjectiu “irrepetible” no defineix aquesta competició, de manera que any rere any serà diferent per tothom dels que en prenguin part, esperem que pugui ser irrepetible per nosaltres durant molts anys...