Zegama (Sabini)

Ja sóm aquí, queden 10 minuts per la sortida de la esperada i inesperada Marató Zegama-Aizkorri, ara ja no val pensar, només córrer i arribar en menys de 8 hores a la línia de meta.

Dit i fet, desprès de 7h 43min 39seg creuava la línia de meta…

7hores 43minuts 39segons… quasi ve una jornada laboral corrents; quan la gent em pregunta com va anar la cursa els i dic que molt bé, però que em costa molt explicar-ho perquè és difícil d’assimilar que acabes de participar en una cursa de la Copa del Món i que a sobre l’has acabada!! Se’ns pot qualificar de freakys però… “cada uno con lo suyo”.

Per fi sona la última campanada de l’església de Zegama, i al ritme de la BSO de Pirates del Caribe el “pelotón” es comença a moure, fem la volta al poble per tal de que aquest s’estiri... i cap amunt; la cursa comença a un ritme infernal. Intento seguir al Pol però marca un ritme que no puc seguir i em quedo amb en Waka, (sabia que ell em cuidaria com ningú) agafem un ritme més fluix però constant.

El terreny està molt enfangat però les sensacions són extraordinàriament bones, tant bones que ens plantem al Km 10 en 1h 10min el meu cos s’omple d’una il•lusió i d’una força increïbles alhora que em sorprenc, portem un ritme molt bò, MASSA BÒ!!!

Al cap de 7Km arribo a ARATZ, el primer cim de la cursa, hi ha boira, i comença a fer fred; em poso el paravent i de cop i volta sento la primera rampa a l’Isquiotibial esquerre, m’aturo estiro una miqueta i un metge de la organització em posa reflex i em fa un massatge; la cosa calma una miqueta però dintre el meu cap ja em començo a imaginar el que m’espera... faig els 2Km següents amb els Isquiotibials totalment enrampats, mig coix i amb una gana increïble; es tot baixada i m’avança molta gent, porto 3hores de cursa.

Arribo a Sancti Spiritu pensant només amb l’entrepà de nocilla i els massatges que em faran en Raúl i l’Hugo; o les rampes afluixen, o no podré seguir!!

Així és, endrapo un entrepà i entre mig de molta gent animant i cridant miro la pujada que m’espera, em foto un “xute” de glucosa i sense dir res començo a pujar a un ritme molt i molt lent, queda més de la meitat de la cursa, i la part més dura.

Sorprenentment les rampes afluixen, vaig al davant d’un grup de 5 o 6 persones, totes catalanes...crec que aquí va començar la meva cursa psicològica.

Anem avançant lentament, és una pujada molt forta entre fang, neu i gent que anima –Aupa que ya queda poco- Això ja ho he sentit masses cops penso, no deu quedar tant!!

Sensacions entranyes al arribar al cim d’Aizcorri, queda una mica menys de la meitat de la cursa i teòricament ja em fet el més difícil; no sé si estic animat o desanimat, per una banda ja he pujat fins aquí, però per altre queden 20Km amb tot el cansanci acumulat; més et val no pensar gaire...Reflex.

Baixo una mica i m’informen que em queda un “repechón” fins al punt més alt de la cursa (Aitzurri) i desprès ja es tot baixada; les rampes s’incrementen però arribo a Aitzurri. Reflex.

Començo la baixada amb cert optimisme però amb molta prudència, està ple de fang, neu, roques punxegudes, boira, i tinc els peus congelats!! Al llarg d’aquesta m’avancen 3 o 4 corredors cagant-se en tot; vaig de cul a terra uns quants cops.

Aconsegueixo acabar la baixada, en l’avituallament m’informen que fins al Km 29 es tot pla, desprès queda pujar 1Km i els 12 últims són de baixada.

Dit i fet, de pla quasi no n’hi havia, però després d’unes tandes més de Reflex i una mica d’hidratació em planto en el Km 29.

Aquí comença el meu patiment.

Desprès de caure al riu començo la pujada d’1Km amb 300m de desnivell amb els peus xops i congelats, i amb músculs que no sabia que existien, enrampats.

Quan arribo al Km 30 de seguida m’ofereixen més Reflex (ho devia portat escrit a la cara) i un Iogurt líquid. Em dono ànims a mi mateix i penso que només queden 12Km i a sobre és tot baixada; el que no m’imaginava es que serien els 12Km més durs de tots els 12Km que he corregut al llarg del temps que fa que corro!!!

Començo a baixar i a part de que les rampes ja són constants i pertot arreu, el genoll esquerre em comença a punxar a cada pas que faig. Avanço com puc enmig de molt de fang, intentant no relliscar, cada 30-40 passes em paro per estirar els músculs enrampats.

Arribo a un avituallament i em diuen que “me de prisa que la escoba ya biene” “Pues que bien” penso jo.

He de continuar, queda poc... m’avançen 2 corredors i m’enganxo a ells, els segueixo com puc durant 2Km, no puc més, però estic a l’últim avituallament, em queden 40minuts i 4’5Km (una fita molt assequible en condicions normals).

No penso abandonar, quasi no puc córrer, “si me pilla la escoba” mala sort, però no hauré abandonat.

Sento un corredor que s’acosta per darrere meu, m’he d’enganxar a ell i aguantar fins on pugui; es una noia, sense dir-nos res ens mirem i em poso darrere seu, us prometo que no tinc ni idea d’on vaig treure les forces, només pensava en el cartell de 40Km -si aguanto fins al 40 estic salvat- repetia dins el meu cap... I per fi el veig, KM 40, em desenganxo de la noia, estic exhaust, camino i de cop i volta trepitjo asfalt!!! Mare meva, mai hagués dit que m’alegraria tant de trepitjar asfalt, quina sensació!!! Amb tot això veig el cartell de Km 41, ara sí penso, això ja ho tenim!! Mig caminant mig corrents travesso la carretera que passa per dintre del poble i veig l’església, la gent animant, la Marta, la Núria, l'Aina, l’Hugo en Raúl i en Balú. i l’esperada línia de Meta; l’atravesso caminant amb una sensació de triomf i d’orgull; He aconseguit acabar una de les Maratons de muntanya més dures del món; i això gràcies a tots!!!