Trailwalker 2011 (Poldu)

Dubtes que el teu cos i la teva dèbil ment siguin capaços d’aguantar 100km trotant per les muntanyes. Però la gent més propera no dubta ni un sol moment en que ho podràs fer! Ells saben que podràs, no ser qui els hi ha dit, no ser de on ho han tret, però n’estàn ben convençuts, encara que el dia anterior et queixaves de dolor al turmell, que el dijous t’havies quedat clavat de l’esquena i semblaves el robocop, ells confíen en tú, t’animen, pateixen per tú i et transmeten que estaran al teu costat en tot moment, encara que no els vegis estaran allà al teu costat. Per donar-te aquella paraula de suport, d’ànim, aquell somriure que t’ajuda a arribar al següent control quan plou a bots i barrals i el vent et foeteja la pell gairebé nua a la sort de la climatología. Ells des de casa seva pensen durant 22hores amb tú, pregunten a través de les xarxes socials i el mòbil dels assitents com estàs, això et dona energia, força, t’aclareix les idees i fa que el cap et funcioni amb més rapidesa en els moments en que la teva malèfica ment pensa, amb lo bé que estaries assentat a una taula sopant amb els amics…MIRA QUE N’ETS DE BENEIT!!

De l’última aventura vaig tornar amb un dolor de peus que no em va desapareixer fins
al cap d’una setmana, però la satisfacció dels resultats de la feina ben feta són més grans que no tots els dolor físics! Diuen que:

“el dolor desapareix, però que la glòria és permanent”

Suposo que això és que em va fer embarcar-me en una cursa d’aquestes característiques. De com va començar tot plegat ja n’he parlat forces vegades al blog, així ho podeu veure en entrades anteriors com es va formar l’idea i el grup de corre la Trailwalker.

Acostumo a ser un sac de nervis abans de les curses, però aquest cop no ser ben bé perquè era diferent, estava tranquil! Potser perquè sabia que tenia uns bons companys de cursa, potser perquè sabia que els assistents em tractarien molt i molt bé!! Pel què fos allà estàvem el dissabte a les 9:00h del matí apunt de sortir, amb l’idea d’arribar en unes 20hores, amb el fet de caminar àgils a les pujades i trotar a les baixades i plans.

Als pocs quilometres de la sortida la Di es queixa de llagues els peus, ho solventem com podem i continuem a bon ritme i millors somriures. Anem passant els quilometres i les hores, l’equip va fent i anem més o menys sempre amb la mateixa gent als voltants. Cap al quilòmetre 40 ens trobem el nostre bon amic i salvador de la Diana l’ENRIC VIOLAN, el qual ens fa foto i arregla el peus de la Diana. Aquí és moment de fer un bon dinar, macarrons amb tonyina i tomàquet (crec que mai un plat de macarrons ha tingut tant bon gust, quina gana). Que bé es posen a la panxa i al cos...seguim amb el nostre ritme, caminant a les pujades i trot en algunes baixades, lo millor….QUE M’HO ESTIC PASSANT MOLT BÉ!! Que si fem uns videos, que si fem bromes, cantem per aquí i animalades per allà...sembla que la màquina està ben engrassada!!

Segueixen passant el quilometres i les hores de llum es van acabant, així que és moment de posar en marxa els frontals tot just sortint de Sant Llorenç Savall El tram que ve ara un dia el varem fer entrenant així que ja sabem què ens espera, pista planera i pujada, curta però dura! Per si no en tinguéssim prou arriba el momento EPIC demandat als deus per en Pau, au doncs una miqueta d’aigua i aire fresquet del cel!! La pujada es fa llarga, amb alguna parada per agafa aire, la Diana ve darrera meu, tant sols la sento respirar profundament, noto que li està costant doncs la seva respiració és entretallada i costosa, però no està el temps per fer moltes parades. Intento animar-la d’alguna manera que altre, però ella ja no hi sent, ha posat el mode “camino perquè toca”, li veig el pilot encès als seus ulls! Li dic que es posi la gorra que plou molt i casi m’engega a la merda!! Li obro la motxila i decideixo posar-li jo amb el risc que em foti un moc o una mossegada al coll! Però es resigna i continua pujant, al arribar a la part alta “PATAPAM” aire i pluja de cara, ara si que fa molt de fred, en Pau ens diu que té molt de fred i decideix trotar fins al control, l’Helena em mira i es queda amb nosaltres, no podem trotar, doncs porto la Diana enganxada amb una goma de la meva a la seva motxila per marcar-li el ritme i si ara arrenquem a corre ens mata!! Als pocs minuts a pas lleuger arribem al cotxe, la Diana em mira, m’abraça i em diu “Jo no puc més, plego!!" arrenca a plorar de l'impotencia, però és l'opció més encertada. Era conscient que estavem anant més ràpid del què els seu cos podia, però la meteorologia ens apretava i no ens donava opció a gaire més!! A partir d'aquí la Di ens seguirà des de l'assistencia, donant-nos suport al CP's i animant-nos que acabem somrient com ho haviem fet fins al moment.

El fred m'invaeix el cos, i els tremolors s'apoderen de mi, em miro al Waka i em poso a riure com un boig, riure d’aquell tonto de quan no saps què et passa...em canvio els pantalons, samarreta, em poso el plumón i m’assec a la furgoneta, mentre l’Helena s’acaba de canviar, per tal de poder agafar una miqueta de temperatura. Ens calcem de nou el Gore ben mullat i torne-m’hi que no ha estat res. El Waka decideix acompanyar-nos en un tram molt ràpid, força tècnic i molt divertit fins al poble de Mura, aquí neutralitzen la cursa perquè algú ha tret les cintes de marcatge, com que no sabem quanta estona estarem parats decidim que de moment anem a dormir, en un estona quan ens llevin ja decidirem què fem, un parell d’hores més tard, l’organització eficientment ja ha marcat de nou el recorregut així que ja amb el sol que torna a sortir arrenquem que tant sols ens queden 23Km. Roba seca, dues hores dormides i ja tenim energia per continuar!

Fins a Rellinars el terreny es força tècnic i anem fent a ritme que ens permet les pujades i baixades, arribats a Rellinars, fitxem, mengem una miqueta de pa amb melmelada un bon café i ara si que ja tant sols ens queden 10Kms fins a la línia de meta. En Waka es torna a unir a nosaltres, així tenim una ment menys cansada que ens distreu i anima per poder fer aquest últims deus quilometres, són llargs, molt llargs, en Pau es queixa del tendó d’aquiles, a mi em fan mal la part de sobre el peu, però encara ens queden forces per poder trotar una estoneta de baixada i arribar a la línia de meta on ens esperen la Diana, la Nat i en Sabini per poder entrar tots 7 agafats de les mans, al més pur estil de campions! Han estat un total de 22h57’ de cursa, 104Kms de distància, 4400m de desnivell positiu, 4450m de desnivell negatiu, 34 racions de café, uns 10litres de beguda isotònica, 20litres d’aigua, 3litres de coca-cola, molts somriures, grans emocions, molts companyerísme, bones sensacions, grans abraçades, sinceres mirades i moltes altres coses que difícilment es poden explicar en paraules.

 A mode de resum i per agraïr als meus companys, gràcies:


- Helena per aquest dolç i sincer somriure.


- Pau, per aquesta fortaleza i seguretat.


- Natàlia, per aquest bon humor que reparteixes als que estem per al voltant.


- Sabini, per aquesta atenció silenciosa i sempre present en tot moment.


- Diana, per la capacitat de lluitar fins al final.

- Waka, per fer que això es portés a terme, per la feina de cuidar-nos i cuidar als que no hi eren!

Està molt clar que hi ha un abans i un desprès de la TRAILWALKER a nivell personal i d’equip, sempre diem:

“el que no et mata, et fa més fort!” Suposo que tothom sap que ens ha donat aquesta experiència, oi!?